Apunts de metafísica quotidiana

Retrat de qualsevol avui

2012-02-15T00:21:00.000+01:00

Els morts sovint somriuen
als retrats que els hi feren en vida.
Semblen alegres, i tenen dret a estar-ne.
Quan els van fer la foto tenien temps,
i ara tots comparteixen l'eternitat del món.

Innumerables generacions futures
dedicaran la seva vida a recordar-los.

Us sembla que exagero? Potser sí...
Però el passat és allò que ens ha dut fins aquí.

Fem-nos present avui amb algun gran amor,
petit poema, alguna cosa breu i fugissera,
alguna cosa realment perdurable,
el que sigui fet a la nostra mida,
que ens deixi retratats amb un somriure,
amb cara d'idiotes, eternament alegres,
fins l'endemà, que serà un altre dia,
on surt el sol, i el futur recomença.

Supermodel es despulla a Barcelona

2012-02-12T15:25:00.002+01:00

La supermodel brasilera més sexi i espectacular de la història de les supermodels sexis i espectaculars brasileres (tot és opinable, menys ella), vola en avió en direcció a Barcelona, el dia de Santa Eulàlia. No en té ni idea de perquè, ja li agradaria a ella saber-ho... Sembla que una força desconeguda, però inexorable, l'empeny cap a la millor botiga del món on triar i remenar els alcaldes de disseny més raret. Baixa a l'aeroport del Prat ben abrigada, però amb la predisposició mental d'aquells indígenes pertorbats que es banyen a la platja de la Barceloneta en ple hivern, doncs se sap empesa interiorment per una força metafísica desconeguda i perversa. Agafa un taxi per anar directament de l'aeroport a la zona alta de la ciutat, i en sortir es deixa descuidat l'abric al seient del darrera. Se'n va a dinar a un ex restaurant de moda, doncs ja ha passat de moda l'any passat, però això ella no ho sap. A la supermodel, però, li agrada el restaurant, perquè dónen molt poc menjar (i ella ha de mantenir la línia), i el fan pagar a preu d'or (senyal que ha de ser molt bo). Les sabates de tacó altíssim li molesten mentre dina, se les treu dissimuladament, i quan surt se les deixa oblidades sota la taula. Mentre camina descalça pel carrer es treu el jersei, i el lliga al semàfor en verd. Un cop aturat espontàniament el tràfic, la supermodel demana un taxi en direcció a Les Rambles, doncs pensa que les ha de trepitjar per força si és a Barcelona. Un cop allà, li indica al taxista que s'esperi un moment, i se'n va directa a Canaletes, on es treu les mitges i les lliga a la font. La veritat és que ningú no es fixa gaire en la seva acció, per aquella zona fa temps que només algun turista despistat provinent d'algun país civilitzat es sorprèn del que hi pugui passar. Un cop trepitjada la Rambla, la supermodel torna a pujar al taxi on enfila cap a la Sagrada Família. Al taxista no li molesta en absolut que es desprengui durant la carrera de la brusa, però, això sí, el trajecte es fa una mica llarg i accidentat. Quan la supermodel aconsegueix finalment baixar del taxi, causa sensació entre els vianants, mentre llença acrobàticament la seva bossa a l'aire rememorant l'any gloriós del 92 (1492, any en que el nou català Colom va omplir la bossa del Regne de Castella descobrint les Amèriques). Només les dones miren amunt i, quan la bossa cau, dues es barallen per agafar-la, que hi ha molta crisi fora de la zona alta. La supermodel ja és davant la Sagrada Família, on tots els turistes s'obliden immediatament del monument de pedra sagrat, i es dediquen a fer fotos al monument de carn i ossos, profà. Però això no és res comparable al moment en que la supermodel es treu la faldilla i la llença al llac de la Plaça Gaudí. Dos mossos d'esquadra se n'adonen i, a manca de càmeres, decideixen brandar les seves porres. Ella fuig obrint-se pas com pot entre la gentada i es dirigeix corrent decidida al meu portal, només en combinació, i coincideix amb un veí ja gran que sortia, a qui de seguida li penja del coll els seus sostenidors superfashion. No em queia bé aquest veí, era molt pesat, votava el PP i era del Real Madrid, no em sap gaire greu que hagi mort fulminat d'un infart. De fet, l'envejo per la seva darrera visió abans de morir. A la supermodel no li ha calgut trucar, la meva porta era oberta per ella, i també coneixedor de la seva consciència ecològica (va participar en una d'aquelles campanyes d'abans nua que vestida amb pells), li he preparat un contenidor a l'entrada de casa amb la llegenda en portuguès: "Recicle o seu cálcio é bom para você, é bom para o ambiente." (Recicla les teves calces: és bo per tu, és bo pel Medi Ambient."). Molt contenta, la supermodel de seguida es treu les calces superfashion Victoria's Secret, i les recicla al contenidor. Finalment, es dirigeix molt decidida a la meva habitació, on em troba a mi mateix; però, en aquell precís moment, quan jo aixeco els ulls del text que estic escrivint a l'ordinador, i em disposo a admirar plenament la seva incomparable bellesa, la supermodel desapareix. Els que apareixen per la porta són dos mossos d'esquadra brandant les seves porres, que m'apallissen... No en tinc ni idea de perquè, ja m'agradaria a mi saber-ho... potser per escriure en català?

Pitjor que la ignorància o la indiferència

2012-02-08T17:12:00.000+01:00

La vida ja és prou curta i complicada per si sola i, per tant, complicar-se-la més o perdre el temps bloguejant hauria d'estar prohibit per la llei. (De fet, tenir blogs clandestins podria tenir molt morbo.) I és que la possibilitat de poder dir el que vulguis no és res davant l'acció d'escollir el que vols dir i, efectivament, dir-ho... I després vénen els comentaris, és clar... I haver de contestar-los... Tu volies parlar de metafísica quotidiana i acabes parlant d'entrepans de tonyina, o coses així...

Opino que, com a mínim, ens haurien de subvencionar o de multar, però amb aquesta cosa d'ara sovint se t'acaba quedant cara d'idiota... A mi mateix, ahir sense anar més lluny, se'm va quedar una cara d'idiota impressionant: molts blogaires que segueixo fent homenatges a uns personatges que molta gent diu que són imprescindibles, com ara Dickens o Tàpies, i jo no he llegit encara res de Dickens, i desconec força la vida i l'obra de Tàpies... I llavors m'acabo sentint més ignorant que de costum... Però el pitjor de tot no és això, el pitjor és que, ara per ara (no dic d'aquí un temps, fins i tot breu, que mai se sap), no tinc gaires ganes de llegir Dickens, ni d'interessar-me gaire per Tàpies.

En realitat jo no acostumo a participar en homenatges blogaires de cap mena fruit d'iniciatives col•lectives, perquè m'agrada bloguejar sempre al meu aire (a manca de multes o de subvencions, qui necessita altres servituds?). I de veritat que intento no presumir mai de la meva ignorància, cosa que trobo realment digna d'ignorants. Estic pràcticament segur que Dickens i Tàpies mereixerien la meva atenció immediata, ho dic seriosament. El que passa és que a la vida hi ha moltes coses que mereixen la teva atenció, i n'hi ha que, pel que sigui, es creuen decididament en el teu camí, i altres no, o no tant...

El que no deixa de sorprendre'm és que algú em llegeixi de tant en tant el blog enlloc d'estar ocupant el seu valuós temps llegint Dickens, o mirant algun Tàpies. Suposo que per recompenses així d'estúpides i incomprensibles un continua bloguejant, al capdavall. I potser exactament pel mateix motiu valdria la pena deixar de fer-ho definitivament, algun dia... Per tenir més temps per poder llegir Dickens i mirar Tàpies, collons.

Els Òscars

2012-02-03T19:02:00.001+01:00

Avui és el meu sant, o sigui, un dia com un altre... De fet fa molts anys que no celebro aquest dia, però, malgrat això, sempre m'he identificat molt amb el meu nom, no em pregunteu perquè... Però, per celebrar-ho una mica, i fer una excepció virtual, aquest dia, d' aquest any, us posaré avui tres mostres dels Òscars que surten a les etiquetes del meu blog. Quins tres grans personatges! I, per finalitzar, la cançó que em va dedicar, a mi personalment, la Tori Amos! Bé, de fet diuen les males llengües que està dedicada al seu gos, però l'acceptarem com animal de companyia. (I no, no posaré després "I Wanna Be Your Dog", de l'Iggy Pop.)

Notícies del nostre home al Canadà

2012-01-31T00:03:00.002+01:00

Avui, 31 de gener de l'any del Senyor 2012, surt a la venda el nou disc de Leonard Cohen, "Old Ideas". La veritat és que les dues cançons que ens han donat a conèixer fins ara m'agraden molt totes dues, i les penjaré tot seguit. A més, el vídeo de "Show me the place" és preciós. Abans de les cançons, només us molestaré un moment amb un petit poema idiota que li he dedicat al nostre home al Canadà.

A Leonard Cohen

Nosaltres pertanyem a una sola religió:
la dels fidels que odiem Leonard Cohen,
aquest traïdor que sempre hem detestat
molt per damunt de totes les coses...
Ja fa molts anys que va començar el seu vals
—era quan Janis Joplin malvivia en hotels—
i molta gent ha quedat sense cura possible
des del Canadà, fins Manhattan i Berlín.
Els que hem sobreviscut al nostre home
ara portem una vida mig secreta:
passem el dia defugint les pells de plàtan,
mai no donem la mà a les Sussannes,
ens mirem amb cara rara els Federicos,
i tant en nits d'insomni com en nits de malson
—aquelles nits que tots nosaltres sabem—
esperem que ens arribi algun senyal, al•leluia!,
que ens reveli l' última cançó o poema,
que el vell xaruc dedica a alguna dona,
que segur que ara mateix també l'odia,
amb la mateixa intensitat que tots nosaltres,
els oprimits per les figures de la lletjor,
els presoners a la torre sense so...
Però hi ha futur per a la nostra fe:
el maleït monjo estrany mai no l'enterrarem,
ni tan sols a mil petons, al fons de tot.

Antípodes

2012-01-27T19:10:00.000+01:00

Decideixo escriure un nou article al blog perquè fa molts dies que no escric cap article al blog. No, no és per això... Torno a començar... Decideixo tornar a començar el meu nou article del blog perquè no m'agrada com l'havia començat prèviament. No, no és això... Torno a començar... Decideixo tornar a començar... Un moment..., no estic tornant a començar res, que els textos comencen invariablement a la primera línia... I, a més, aquest començament està plagat de recursos estílistics que em sembla que faran molt difícil tancar un bon final.

Igual és que realment no tinc res a dir, però no tenir res a dir es pot dir també, és clar que llavors ja estàs dient alguna cosa... Estàs dient que no tens res a dir, el qual és fals, perquè si realment no tinguessis res a dir, callaries del tot, oi? O no... Ara em sembla que m'he perdut.

Bé, sempre diuen que els escriptors han de tenir alguna cosa a dir, però per mi que els bons textos ja existien en alguna banda abans de començar a escriure, i els bons escriptors només fan una mica com els mèdiums. És a dir: entabanar el personal, trobar-li un sentit fals a la vida i a la mort i, els més afortunats, emportar-se tota la pasta que poden.

Ara m'ha vingut al cap el replicant de Blade Runner que es lamentava de morir per totes les coses espectaculars que havia vist i que es perdrien amb ell, com llàgrimes a la pluja. Després, és clar hi ha les coses espectaculars que no veuràs mai, com per exemple: Nova Zelanda. M'agradaria viatjar a Nova Zelanda, sobretot perquè flipo amb les fotografies dels paisatges naturals que es veuen per allà, però sé que, molt probablement, mai no m'ho podré permetre. A més, personalment, més que no agradar-me viatjar, no m'agraden les molèsties que implica viatjar, imagina't, doncs, anar a a l'altra banda del món! Quan inventaran la teletransportació trekkie?

Recordo precisament que, una de les poques vegades que he sortit de Catalunya, quan vaig anar a Madrid, mentre dinava a un restaurant xinès, estava pensant en escapar-me als antípodes. Però al final vaig tornar a Barcelona, és clar. Més o menys als antípodes virtuals de Madrid, tot i que aquí també tenim molts restaurants xinesos, i compartim en Duran Lleida.

De fet porto tota la vida vivint a Barcelona i he viatjat poquíssim, bàsicament per motius econòmics, encara que crec que viatjar molt, com dic, no és precisament el meu pathos, o destí metafísic de l'ànima. (Ai, igual ho és aquest blog?!) Un dia, però, m'agradaria escriure un apunt sobre Barcelona: conec bé la Sagrada Família, La Rambla... i segur que també algun altre racó d'interès universal en què hauria de pensar. Una cosa és segura, l'últim pensament que tindré quan em mori no serà: "Merda, no he anat mai a Nova Zelanda!". Mira, això m'anima... Només espero que no acabi sent: "Mira que vaig arribar a escriure bestieses al meu blog!" Bé, potser tenia raó el replicant de Blade Runner i sempre acabem enyorant més els bons moments viscuts que els només imaginats. Però, tot i així, és clar que ha valgut la pena viure'ls.

I decideixo acabar aquest article amb un final als antípodes del començament dient que no he decidit escriure aquest article només perquè feia molts dies que no escrivia res al blog. O potser sí... En qualsevol cas, vull apostar decididament pels finals oberts després de començaments espectaculars, perquè no em direu que la foto del principi (Les Illes Antípodes, a Nova Zelanda) no ho és. Potser sí que algun dia aniré a Nova Zelanda, qui sap! La vida és estranya i rara, com diu Fernando Alfaro al seu darrer disc. I el segon vídeo és "Magic" una cançó d'una cantant rara neozelandesa que he trobat per la xarxa.

Metafísica de diumenge a la tarda

2012-01-15T18:24:00.001+01:00

Tant de bo Déu m'envies algun senyal clar! Com dipositar una gran suma de diners al meu nom en un compte bancarí suís.

Woody Allen

Continuaré amb les meves molt personals divagacions metafísiques, que en cap cas pretenen ser sistemàtiques ni res de semblant. Puc estar senzillament fent, aquest cap de setmana, unes males digestions metafísiques.

L'home és l'animal religiós. Els ateus i els agnòstics també ho som perquè són aquestes són unes definicions fetes a la contra del fet religiós. Crec que la gent que no creu en res senzillament perquè no l'interessen, ni li han interessat mai aquests temes, són la gent més propera a l'animalitat de la resta dels animals no humans (i això no té perquè ser necessàriament dolent o pejoratiu). Deus sive natura (Déu és la naturalesa) va anunciar Spinoza. Però el no preocupar-se d'aquests temes sembla que no està fet per alguns:

...L'astorament que em causa la meva capacitat per l'angoixa. Sense ser de naturalesa, un metafísic, he passat dies d'angoixa aguda, àdhuc física, amb la indecisió dels problemes metafísics i religiosos... Vaig adonar-me aviat que allò que jo tenia per solució del problema religiós era resoldre un problema emotiu a base de raó.

("Llibre del desassossec", fragment 332)

És clar que la ciència (o, com a mínim, en Punset) sembla ensenyar-nos que pensament i emoció sempre van units d'una manera o altra i és impossible separar-los del tot.

I a la "metafísica" del meu blog hi hem d'afegir "quotidiana". Suposo que em refereixo a mirar de transcendir el dia a dia i les coses que ens passen, en alguna cosa que se li pugui adjudicar el sovint fals, sempre dubtós, però necessari per l'esperit humà (com a mínim, per alguns esperits humans), sentit de transcendència o, senzillament, de sentit. Això mentre, al mateix temps, un altre "sentit", el sentit de l'humor, se'n riu del mort i del qui et vetlla, i de la probable manca de sentit de tot plegat, és clar. Crec, de fet, que la "metafísica quotidiana" que més m'interessa actualment és la que genera el pensament paradoxal i la ironia. Són aquests recursos una bona manera d'adonar-nos que la ment humana funciona amb paraules, i que les paraules sempre menteixen i enganyen, tot i que això només gràcies a un diccionari, si allà hi cerquem la paraula "veritat". Nietzsche atacava els principals conceptes metafísics com a enganys gramaticals o del llenguatge. Pessoa també va dir:

Els Déus són una funció de l'estil.

("Llibre del desassossec", fragment 87)

He estat sempre un somniador irònic, infidel a les promeses interiors.

("Llibre del desassossec", fragment 221)

No és que "cregui" en cap d'elles, però les religions i el pensament orientals em semblen més interessants a certs nivells que les coses religioses que corren majoritàriament per aquí. El budisme és una religió sense Déu. El tao i el zen crec que ensenyen coses que ens és difícil d'entendre, en el fons, com la idea bàsica que a travès de la lògica i les paraules mai no arribarem mai al coneixement bàsic de l'essència de les coses. Així, el zen té un gran sentit de l'humor, de reducció a l'absurd (i el çen, també). De fet, però, qualsevol aproximació occidental a les arrels del pensament oriental tindrà també sempre alguna cosa d'absurda, graciosa i, fins i tot, grotesca (digueu-li moviments "New Age"), per més que a molts ens hagi fascinat el tema en algun moment de la nostra vida. Però és que, per exemple, la idea de la reencarnació i d'una progressiva evolució de l'esperit dins d'un Déu panteista del que tota vida forma part, té per mi molta més "lògica" que, per exemple, la d'un Cel o un Infern eterns després d'una curta vida humana. És clar que perd tota la "lògica" (o potser la guanya?) quan te n'adones que igual ni el "jo" existeix, que només és una construcció de la ment per intentar donar continuïtat a un ésser que en realitat no en té. Sovint no ens n'adonem que som una successió de moments i pensaments enllaçats per un cos i per un cervell, però sense cap centre emissor conegut. D'això també en parla "Res a témer" d'en Barnes, o en parlava John Gray a "Perros de paja". D'altra banda també ve de l'Orient l'ensenyança que l'ego és una il•lusió mental a superar, no? En fi, tot és molt complicat... massa per mi!

Dels "orientalismes" em quedo bàsicament amb la meditació que va molt bé en moments puntuals per relaxar la ment, i amb coses del tao i del zen. Tot i que jo no hi crec, sembla ser que la Tori Amos sí que creu en la reencarnació, i aquest és el principal motiu de dubte que tinc en aquest aspecte (perquè, és clar, si ella ho diu...). A ella, filla d'un pastor metodista, sempre li han interessat també molt aquests temes. I a mi, fill d'un descregut marxista, sense gaire mètode, també.

I, per acabar, com vaig triar el nom del meu blog? De fet, de nou la ciència, sembla demostrar que decidim una fracció de temps abans de saber que hem decidit. El lliure albir és una altra falsa il•lusió humana?:

"En algún momento tus deseos tienen que ser sólo algo dado: el producto de la herencia y la educación. Por consiguiente, la idea de que alguien es el responsable verdadero y último de sus actos es insostenible; a lo sumo tenemos una responsabilidad transitoria y superficial, y hasta ésta con el tiempo, revelará que es un error. G. bien podría haberme citado la conclusión de Einstein de que "un Ser dotado de una comprensión más profunda y una inteligencia más perfecta, al observar a los hombres y a sus acciones, sonreiría ante la ilusión humana de que están actuando conforme a su libre albedrío."

("Nada que temer" de Julian Barnes, fragment)

En definitiva que, en els temps en què em passava pel cap començar un blog se'm va acudir "Apunts de metafísica quotidiana", em va sonar bé, i així es va dir. Aquesta és la raó primera i potser última del nom d'aquest blog, suposo que, senzillament, em va sonar bé... I la raó última d'haver escollit aquest nom i no un altre, allò que dèiem: un petit misteri... desvetllat? Ai, no ho crec pas... però, ni falta que fa!

Tinc en aquests moments tants pensaments fonamentals tantes coses vertaderament metafísiques a dir, que em canso de sobte, i decideixo no escriure més, no pensar més, i deixar que la febre de dir em produeixi son, i jo faci festes amb els ulls tancats, com un gat, a tot allò que podria haver dit.

("Llibre del desassossec", fragment 27)

I posaré una cançó, sempre apropiada, de la Tori "Crucify" (tota la seva obra està molt impregnada d'una "metafísica" molt personal), però, rebaixant una mica el to, afegiré també una altra cançó "Heaven Is A Place On Earth" de la Belinda Carlisle. Bé, el cas és que des que la vaig escoltar a un bar aquesta cançó se m'ha enganxat com una mala cosa. Posem-la, doncs, i continuem cercant aquells moments de gràcia dins el misteri que la vida ens ofereix, i que, amb una mica de bona voluntat per part nostra, ens consolen d'aquell no-res probable i sempre massa proper.

És aquesta la meva creença, avui a la tarda. Demà passat no serà aquesta, perquè demà passat ja seré un altre. ¿Quin creient seré demà? No ho sé, perquè caldria ser-hi per saber-ho. Ni el Déu etern en qui avui crec no ho sabrà demà ni avui, perquè avui sóc jo i demà potser ell no haurà existit mai.

("Llibre del desassossec", fragment 406)

Metafísica de dissabte a la tarda

2012-01-14T18:01:00.001+01:00

Però, què punyetes entenc jo per metafísica? Bona pregunta?

Vull fer un parell d'apunts de cap de setmana sobre aquesta paraula que dóna nom al meu blog, més aviat per intentar aclarir-m'ho a mi mateix que per cap altra cosa. Sé identificar perfectament d'entrada d'on em ve l'afició per aquesta paraula: de la meva afició per Pessoa, que l'utilitzava tot sovint. (Això era el bàsic que calia saber-ne i ara ja ho sabeu, però tot seguit em posaré a divagar metafísicament, o sigui que us aviso que us podeu estalviar aquests pesats i massa llargs apunts de cap de setmana, que no m'ofendré.)

Citaré d'entrada l'única definició que sempre és imprescindible tenir en compte a l'hora d'intentar definir les coses, la d'un diccionari. Un "Albertí" ben senzill i quotidià que ara mateix tinc a mà:

Metafísica f. part de la filosofia que és la ciència dels principis universals i de la raó pura.

Doncs aquest no és un blog filosòfic, tot i que que conté una etiqueta anomenada "filosofades" que són aquells apunts on "filosofo" més, sempre a la meva manera, gens acadèmica. M'interessa la filosofia, però més aviat barrejada amb la literatura i altres coses. No llegeixo gairebé mai filòsofs, però m'agraden molts escriptors o cineastes que, jo diria, que tenen un fort component filosòfic a la seva obra. Principis universals i raó pura? Em sembla que això no em sona gaire...

Metafísic. Però tota la vida és una metafísica a les fosques amb una remor de déus i el desconeixement de la ruta com a única via.

("Llibre del desassossec" de Fernando Pessoa, "Els grans fragments: El riu de la possessió").

Això ja em sona més... Sempre dic de Pessoa que era un lúcid al•lucinat (i al•lucinògen!), crec que quan empro la seva "paraula màgica" sempre tinc d'una manera o altra també aquesta idea de portar les coses, en la mesura del possible, cap aquesta dimensió. De fet, però, ell quan empra aquest terme en els seus escrits sovint és per baixar-li els fums i posar-lo més a ras de terra. Com intentar anar a allò més profund, però en un sentit més literari, més humà, que no pas espiritual o religiós. I en un sentit escèptic, en el fons...

La metafísica m'ha semblat sempre una forma prolongada de la bogeria latent. Si coneguéssim la veritat, la veuríem; tota la resta és sistema i voltants. Ens basta, si hi pensem, la incomprensibilitat de l'univers; voler comprendre'l és ser menys que homes, perquè ser homes és saber que no es comprèn.

("Llibre del desassossec", fragment 87)

...la metafísica és una conseqüència de trobar-se indisposat.

Mira que no hi ha més metafísica al món que la xocolata.

("Estanc" de Fernando Pessoa, fragments)

La metafísica evoca inevitablement el tema de Déu i de la transcendència. Personalment, no crec en Déu ni en la transcendència, tot i que com diu Julian Barnes just al principi del seu magnífic llibre "Res a témer" (que he acabat recentment, i que jo he llegit en castellà "Nada que temer"): "No crec en Déu, però el trobo a faltar."

Sí crec en el misteri, com Buñuel, un "ateu, gràcies a Déu" segons la seva famosa autodefinició; un home fortament espiritual, crec jo, que detestava la ciència.

Junto al azar, su hermano el misterio. El ateísmo -por lo menos, el mío- conduce necesariamente a aceptar lo inexplicable. Todo nuestro Universo es misterio.

     Puesto que me niego a hacer intervenir a una divinidad organizadora, cuya acción me parece más misteriosa que el misterio, no me queda sino vivir en una cierta tiniebla. Lo acepto. Ninguna explicación, ni aun la más simple, vale para todos. Entre los dos misterios, yo he elegido el mío, pues, al menos, preserva mi libertad moral.
    Se me dice: ¿Y la Ciencia? ¿No intenta, por otros caminos, reducir el misterio que nos rodea?
     Quizá. Pero la Ciencia no me interesa. Me parece presentuosa, analítica y superficial. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción, cosas todas que me son preciosas. Un personaje de la Vía Láctea decía: "Mi odio a la Ciencia y mi desprecio a la tecnología me acabarán conduciendo a esta absurda creencia en Dios." No hay tal. En lo que a mi concierne, es incluso totalmente imposible. Yo he elegido mi lugar, está en el misterio. Sólo me queda respetarlo.
     La manía de comprender y, por consiguiente, de empequeñecer, de mediocrizar -toda mi vida, me han atosigado con preguntas imbéciles: -¿Por qué esto? ¿Por qué aquello?-, es una de las desdichas de nuestra naturaleza. Si fuéramos capaces de devolver nuestro destino al azar y aceptar sin desmayo el misterio de nuestra vida, podría hallarse próxima una cierta dicha, bastante semejante a la inocencia.

("Mi último suspiro (Memorias)" de Luis Buñuel i Jean-Claude Carrière, fragment)

M'agrada tant aquest fragment que no he pogut evitar copiar-lo sencer! M'hi sento força identificat, tot i que potser no totalment. Jo no detesto la ciència i la tecnologia com Buñuel, tot i que la plena racionalitat tampoc no fa per mi i, sobretot, necessito també vitalment el somni, l'atzar, el riure, el sentiment i la contradicció. Afegiria, però, al que diu Buñuel, que la raó, la racionalitat i la lògica, amb tots els seus límits, i per més dubtoses que aquestes sempre siguin, no deixen de ser unes eines de coneixement que tenim els humans, i sempre les hem de tenir molt presents, com a mínim com ancoratge (especialment els que tenim certa facilitat a dur-nos de vegades per altres factors de caire més aviat emocional o irracional). Tots els vaixells han de dur ancora, per poder llevar-la o posar-la quan convingui.

En aquest altre fragment Pessoa sembla que es presenti com un científic de l'ànima:

"Faig a vegades metafísica com aquesta, amb l'atenció escrupolosa i respectuosa de qui treballa de veritat i fa ciència."

("Llibre del desassossec", fragment 76)

En quant a la creença en Déu o en la transcendència em sembla que he passat ja gairebé per tots els estadis, doncs aquest tema m'ha interessat molt sempre des de molt jove, i els darrers anys he evolucionat de l'ateisme a l'agnosticisme. De vegades, però, encara tinc algun rampell clarament nihilista i ateu, però, de vegades, fins i tot em defineixo com un agnòstic místic. Perquè tot i que, si hagués d'apostar, apostaria clarament que no hi ha Déu ni transcendència (crec que la petem i aquí s'ha acabat tot, vaja), deixo una última porta oberta al dubte davant el misteri últim de la vida i de l'Univers, que, a més, de vegades, em sembla que es comportin de forma misteriosa, i escapant-se als límits de la raó humana, que penso també que segurament és bastant més limitada del que ens sembla. Tal vegada l'intent tan humà de resoldre els misteris últims de l'Univers i de la vida és com si una formiga provés entendre com funciona un ordinador. Ni falta que li fa! Per cert, algú sap realment com funciona un ordinador?

I per si algú li ha semblat exagerat que digui que som formigues, igual en realitat no passem d'amebes o bacteris:

No hace mucho pidieron a unos científicos de diversas disciplinas que describieran la idea que más desearían que la gente comprendiese. He olvidado todas las demás, de tan orientador que fue el impacto de una declaración de Martin Rees, astrónomo real y catedrático de cosmología y astrofísica de Cambridge:

"Me gustaría ampliar la conciencia de la gente sobre el inmenso plazo de tiempo que tienen por delante nuestro planeta y la propia vida. Las personas más cultas son conscientes de que somos el producto de casi cuatro billones de años de selección darwiniana, pero muchos tienden a pensar que los seres humanos somos en cierto modo la culminación. Nuestro sol, sin embargo, se encuentra a menos de la mitad de su tiempo de vida. No serán seres humanos los que presencien su desaparición, dentro de seis billones de años. Las criaturas que existan entonces serán tan distintas de nosotros como nosotros lo somos de una bacteria o una ameba."

("Nada que temer" de Julian Barnes, fragment)

Bé, potser sí que el sol sobrevisqui, però a mi em sembla molt arriscat suposar que la vida a aquest planeta podrà sobreviure a l'actual plaga humana i continuar evolucionant. Però si és així, hi haurà finalment vida intel•ligent a la Terra? Demà, més metafísica de cap de setmana.

És aquesta la meva creença, avui a la tarda. Demà passat no serà aquesta, perquè demà passat ja seré un altre. ¿Quin creient seré demà? No ho sé, perquè caldria ser-hi per saber-ho. Ni el Déu etern en qui avui crec no ho sabrà demà ni avui, perquè avui sóc jo i demà potser ell no haurà existit mai.

("Llibre del desassossec", fragment 406)

Un apunt molt dolent

2012-01-09T14:59:00.001+01:00

(Acudit dolent-dolent, no m'ho negareu.)

Aquest cop, enlloc d'intentar escriure un apunt que estigui el millor possible, dins de les meves possibilitats, sento la temptació d'intentar escriure un apunt tan dolent com pugui. Sens dubte que això d'escriure un apunt molt dolent ho he aconseguit en més d'un apunt d'aquest blog de manera involuntària (fins i tot, potser, en tots els apunts d'aquest blog), però ara voldria intentar-ho de manera totalment deliberada.

Aparentment sembla fàcil, però, què escriure en un apunt molt dolent? Bé, primer de tot explicaria el que estic intentant fer des del principi, perquè em sembla bo per aconseguir un apunt realment molt dolent, que no pugui tenir cap efecte sorpresa. Explicitar des del principi que estàs intentant fer un apunt tan dolent com pots, pot fer perdre, a més, tot interès per ell al lector des de bon començament, i això també és bo pels meus propòsits. Un apunt molt dolent realment bo no explicaria les seves intencions, però aquí estic intentant fer un apunt molt dolent realment dolent.

Però, qui defineix el que està bé i el que està malament en un apunt? Cada lector és un món i té els seus propis gustos. A més, em sembla que aquest món dels blogs té encara uns criteris de qualitat molt poc definits, només cal comprovar el palmarès de qualsevol premi blogaire. És clar que això passa també amb la majoria de premis literaris. De fet, segur que per més malament que estigui aquest apunt, encara tindré seguidors que els hi agradarà, amb la qual cosa no hauran entès res de res, doncs l'elogi en aquest cas seria: "Realment has aconseguit fer un apunt molt dolent!" És clar que llavors jo tampoc no sabré si ho diuen seriosament, o perquè jo els hi acabo de dir que ho diguin... Vaja, tot és més complicat del que semblava!

També podria escriure de sobte alguna frase absurda i sense sentit com ara "La paret està parada sota el sostre", però segur que encara hi haurà algú a qui també li agradarà la frase, que li trobarà alguna qualitat surrealista, o alguna cosa així... Realment, hi ha gent per tot... Sobretot, entre els blogaires, sinó, mireu-me a mi... Però no voldria fer cap crítica punyent en un apunt molt dolent, no fos cas que per casualitat encara fos una crítica encertada. Millor fer un elogi fàcil com ara dir que al món blogaire és on es fa avui en dia la més lliure i millor literatura. Em sembla que ara sí que he desbarrat suficientment, no?

Intentaré ser realment al final d'aquest apunt cadira realment realment lliure i no respectar cap cap cassette gramatical llei i elaborar a l'olla sense solta les calces elaborada de fireta ni volta cap ni una la una frase salta salta i un gatet sense solta ni volta en concert desconcert i amb paraules paraules paraules paraules repetides i coses coses realment realment absurdes de dir, com ara: Rajoy president, Catalunya independent, o Carmén Chacón o Rubalcaba són l'alternativa d'esquerres i plurinacional, d'aquí quatre anys.

Per si de kas eskriuré amb "kas" enlloc de "ces" i "qus" les darreres línies d'akest apunt per intentar akabar de fer-lo una mica més dolent. La veritat és ke això d'intentar eskriure un apunt molt dolent és més complicat del ke em semblava al principi, però espero haver-ho akonseguit, al final. Sempre diuen ke escriure bé és difícil, però trobo ke escriure malament també té el seu ke. Bé, per si de kas posaré per akabar una kançoneta prou dolenta kom per akabar d'espatllar kualsevol kosa (espero!).

Un camell, dos camells, tres camells

2012-01-06T00:03:00.026+01:00

Hi havia una vegada tres camells... Aquesta és la part del mite que més m'interessa. Tornaré sobre ella més tard. Però primer m'ocuparé de desmuntar la resta del pessebre, com s'acostuma a fer a totes les cases, avui que serà l'últim dia de les Festes Nadalenques.

Hi havia una vegada tres Reis Mags de l'Orient... que segurament no eren de l'Orient, ni Mags, ni Reis, ni tan sols tres, perquè segurament mai no van existir. Potser havia nascut un Jesuset, però la fama que el portaria a estar associat en l'imaginari col•lectiu a Reis Mags, pastors i caganers seria deguda a fets molt posteriors (i segur que això dels caganers ni Déu no ho podia preveure). De fet gairebé ningú no neix famós, a no ser potser precisament els fills dels reis... I, precisament, de vegades em pregunto com li deuen dir perquè ho entengui, quan es fa gran, a un príncep o a una princesa, que els Reis són els pares... "Sí ja ho sé, precisament per això vull molts i molts regals!" Però no ens desviem del tema que ens ocupa: el pessebre. L'única cosa que podem tenir històricament ben clara és que, si realment acabava de tenir un fill, la Verge Maria no era verge, tot i que no tenim cap prova a favor ni en contra de la tradició que indica que el seu espòs, Sant Josep, no era el pare biològic del nen. Passaré per alt el tema dels pastorets, el bou i la mula com animalades històriques poc rellevants. L'estrella que assenyalava el camí als suposats Reis de l'Orient resulta fàcilment explicable: n'hi ha moltes d'estrelles (i en aquella època no hi havia contaminació i encara es podien veure), només cal triar-ne una de fugaç que sembli que vagi en la direcció adequada, o una que sembli que estigui situada oportunament sobre el lloc oportú. Això, o era un OVNI de visita a un moment històric i transcendent de la història de la humanitat, i llavors ja queda tot perfectament explicat (si ets seguidor del J. J. Benítez, és clar).

I en tota aquesta història n'hi ha qui ha volgut convertir a Déu en actor principal, però amb el pas del temps, el carismàtic rei Baltasar l'hi ha robat tot el protagonisme. Aquesta és la nit més màgica de l'any, al capdavall, perquè qualsevol idiota en té prou amb posar-se betum a la cara per sentir-se el centre de l'Univers, per un dia. Talment com el nen o la nena a qui entrega el regal... I, què caram!, això és bonic, si els regals són, alhora, bonics i raonables. M'imagino, sobretot, pels que conviuen amb criatures, que el més important és que siguin joguines que no facin gaire soroll.

Però, i els camells? Fixeu-vos detingudament en aquesta criatura.

No us sembla un ésser fascinant? Estèticament jo diria que són una cosa indubtablement lletja a ulls humans, fins i tot de vegades fastigosa (tenen tendència a escopir, com els futbolistes), però en poses un enmig de la immensitat de les dunes, i al damunt seu un beduí, un Rei Mag o una col, el que sigui, i poques imatges hi ha més belles, combinen a la perfecció, els geperuts i el desert... Tot i que en realitat els camells provenen d'Amèrica (cosa que poca gent sap), d'on van migrar a Euràsia i Àfrica en èpoques de glaciacions, aquests semblen éssers sorgits del no-res del desert i dissenyats específicament per resistir el no-res del desert. Un animal que pot ingerir 180 litres d'una sola vegada, i avançar sense tornar a beure res durant més de 10 dies! La veritat és que trobo que resulten envejables, sobretot per la primera circumstància. Els camells tal vegada resultin un dels pocs indicis raonables d'un disseny intel•ligent al Cosmos que, a més, es preocupa per alleugerir la vida d'aquells éssers humans que sobreviuen en condicions climàtiques més dures. Un disseny intel•ligent que, a més, té sentit de l'humor i de la paradoxa, en combinar tan harmònicament un éser perfectament funcional, però una mica ridícul, i que, alhora, pot arribar a ser sublim.

Recordo que a casa meva quan era petit mai no oblidàvem posar pa i aigua pels camells al balcó. De vegades aquella nit em costava dormir, no pels tres Reis Mags, sinó per la imatge de tres camells enfilant-se fins el balcó de casa meva. Com ho farien per pujar? Hi cabrien dins el meu petit balcó? No es menjarien també la persiana?

I, per mi, després de la data que els meus republicans pares em van dir que ells eren els Reis (la veritat és que, d'entrada, jo tampoc no m'ho vaig creure), avui fa exactament tres anys que aquest torna a ser un dia especial per mi, doncs el 06/01/09 se'm va acudir començar aquest blog que ara mateix esteu llegint. O sigui que aquest blog avui compleix tres anys!

Moltes gràcies a tots seguidors fidels (els tres o quatre Reis Mags), els comentaristes habituals (els caganers), lectors ocasionals (els pastorets), passavolants (estels fugaços o platets voladors), espies silenciosos (com ara Déu i els camells que avui li porten la seva dosi de metafísica quotidiana)... Sense tots vosaltres, aquest blog... bé..., la veritat és que sense tots vosaltres aquest blog podria seguir existint perfectament (que cadascú és el nen Jesús al seu propi pessebre), però, de totes maneres, moltes gràcies per la companyia. (Podeu estalviar-vos la fàcil broma escatològica als comentaris, cas que per culpa de la broma no hagi perdut tots els comentaristes.) I que tingueu un màgic i molt regalat dia de Reis. Sobretot, no us oblideu de deixar posats al balcó el menjar i la beguda, pels camells. Jo crec que si els hi deixeu cervesa enlloc d'aigua, i torró enlloc de pa, us estaran especialment agraïts.

12 llibres favorits resumits en 12 paraules

2012-01-01T00:12:00.020+01:00

Potser no són estrictament els meus 12 llibres favorits (em costaria molt fer "estrictament" una llista així), però tots aquests llibres realment m'agraden molt, i m'han estimulat el suficient com per fer aquest joc. A l'hora de fer la tria he seguit la norma autoimposada de no repetir cap autor. Entenc per paraula el conjunt de lletres amb sentit entre dos espais. En cada cas cito el títol del llibre en l'idioma en que el tinc i l'he llegit (tot i que algun d'aquests els tinc i els he llegit en més d'un idioma).

1. "Llibre del desassossec" de Fernando Pessoa

Llibre inacabat i inacabable sobre la infinita multiplicitat del no-res de tot.

2. "La importància de ser Frank" d'Oscar Wilde

L'ètica d'anomenar les coses pel nom que millor els hi queda posat.

3. "La metamorfosis" de Franz Kafka

Un cant a l'esperança: qualsevol matí podem despertar finalment transformats en humans.

4. "El perquè de tot plegat" de Quim Monzó

No hi ha cap perquè de res. (Recomanat especialment a José Mourinho.)

5. "Bartleby y compañía" d'Enrique Vila-Matas

Grans escriptors que no escriuen prefereixen fer bona companyia metafísica a l'escrivent.

6. "La conjura de los necios" de John Kennedy Toole

Novel·la trista i hiperrealista sobre la penosa realitat, que fa riure moltíssim.

7. "El lloro de Flaubert" de Julian Barnes

"The parrot is me" o com dissecar Flaubert amb perfecta ironia anglesa.

8. "Les dones i els dies" de Gabriel Ferrater

Les dones i els dies poden quedar-se per sempre en un poema.

9. "Mi último suspiro" (Memorias) de Luis Buñuel & Jean Claude Carrière

Una vida certament apassionant, brillantment reinventada i encara millorada, a l'últim sospir.

10. "L'estepa i altres narracions" d'Anton. P. Txèkhov

Com allò grandiloqüent es torna ínfim i allò petit es torna immens.

11. "Don Quijote de la Mancha" de Miguel de Cervantes

Intentar resumir-lo en dotze paraules seria quixotesc. Ho reconec, com faria Sancho.

12. "Hamlet" de William Shakespeare

Dubtava entre "Hamlet" i "El Rei Lear"... Sempre em guanya el dubte!

I tant com sempre em guanya el dubte! Just acabo aquesta llista i me n'adono que m'he deixat alguns autors que m'agraden molt i que... no hi surt ni una autora! Per compensar una mica faré una llista amb dotze escriptores de qui, com a mínim, m'ha agradat molt un llibre seu: Dorothy Parker, Virginia Woolf, Emily Dickinson, Lluïsa Cunillé, Imma Monsó, Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Empar Moliner, Amélie Nothomb, Agota Kristof i Janet Frame.

I aquesta idea "rara" també m'ha servit d'estímul per recomençar amb el blog en aquest primer dia de l'any 2012, blog on espero poder escriure un o dos articles potables nous per la posteritat, abans que s'acabi el món, tal com està previst al calendari dels maies, el 21/12/12 (tot i que, com cada any, jo faré servir el calendari de la revista "Fotogramas"). Cas que finalment no s'acabi el món, no sé si haurà valgut la pena l'esforç... De totes maneres no crec que em prodigui especialment, ni en el meu propi blog, ni en comentaris a d'altres, però dins els meus mals propòsits d'any nou, aquest any he decidit no abandonar del tot aquest vici.

I la música la posarà tot un casual descobriment nadalenc: "Funny Looking Angels" el debut discogràfic d'un duet anomenat Smith and Burrows (a mi em sembla talment com si fos el nom d'una editorial britànica de literatura minoritària de prestigi, tot i que potser no alternativa), que espero que tingui continuïtat perquè a mi em sonen molt bé aquest parell... En aquest disc Smith & Burrows fan temes originals i versions d'altres autors, i aquí us en deixo les tres cançons que potser més m'agraden..."When The Thames Froze", "This Ain't New Jersey" i "Wonderful Life" (aquella de Black).

Ah, i Bon Any nou a tothom! Això, si és que encara queda algú per aquí disposat a aguantar la metafísica quotidiana, de tant en tant (de nou)!

Mes nou, vida nova

2011-12-01T01:41:00.001+01:00

Woody Allen avui en fa 76. Doncs Happy New Year, Woody!, i Happy New Month per tothom!

I ara faré una temporadeta de parada virtual, segurament. Crec que així seré més feliç, i em podré ocupar millor de la meva vida real. Però no asseguro res, igual torno aviat. O igual la metafísica quotidiana s'acaba aquí. Vet a saber, ara mateix. No cal dir que seguiré espiant alguns dels vostres blogs, segurament des del silenci.

Us els agraeixo a tots, però no contestaré comentaris aquest cop. A tots els que em voleu bé, ja sabeu que és mutu. Sapigueu que avui estic molt millor que des de fa uns dies, fins i tot molt millor que des de fa temps, però que és del tot imprevisible com estaré demà. Però així és la vida, de vegades, amics!

Fins l'apunt que ve, o fins a sempre, i molta sort!

Fent La Quiniela

2011-11-26T01:09:00.000+01:00

1. Mallorca-Racing: El Racing cau simpàtic, però s'ha de fer pàtria i escombrar cap a Ses Illes. 1

2. Ahtletic Club- Granada: Cassolà, cassolà... Ni el Miguel Rios no ho dubtaria. 1

3. Getafe-Barcelona: Sense comentaris. Ja en tinc un d’encertat segur! 2

4. Levante-Sporting: Al Llevant se li ha acabat la ratxa, i al Sporting li ha començat la seva. Em sap greu pel Llevant, però... 2

5. R.Madrid-At.Madrid: Sense comentaris. 2

6. Rayo Vallecano-Valencia: Això de fer pàtria a València està una mica complicat. A més, tots dos porten "V". X

7. Espanyol-Osasuna: Sense comentaris. 2

8. Betis-R.Sociedad: Dos equips que no són el meu, però que em cauen una mica bé, també. Al Betis fins i tot l’hi vaig dedicar un conte, però. 1

9. Málaga-Villarreal: Perquè no es queixin al País Valencià. 2

10. Alcoyano-Gimnàstic: L’Alcoyano té molta moral (no he pogut evitar-ho, ho sento), però hem de tornar a fer pàtria. 2

11. Guadalajara-Córdoba: M’encanta el nom Guadalajara, com al Quim Monzó. 1

12. Alcorcón-Girona: Tornem a fer pàtria, va... 2

13. Sabadell-Murcia: Menys mal que ara la pàtria juga a casa... Però és igual... Posi el que posi, el partit del Murcia gairebé mai no l'encerto, me la té jurada... 1

14. Cartagena-Valladolid: Sona a partit avorrit-avorrit d’aquells de 0-0, com aquell Espanyol-Valladolid televisat de fa molts anys. Incomprensiblement el vaig veure tot! Déu meu, encara el somnio de vegades, brr... A més, trobo que un empat aquí queda mono. X

PLENO AL 15: Zaragoza-Sevilla: A qui l’importa el ple al 15 si he posat 2 al R.Madrid-At de Madrid?!

Si la feu i no us toca, no em demaneu responsabilitats. Si la feu i us toca, em deureu comentaris eternament.

Aquesta immensa cançó de Van Morrison va dedicada a tots aquells petits llocs que no sabríem ni que existeixen, si no fos, potser, perquè tenen un modest equip de futbol.

Bons i dolents

2011-11-24T19:01:00.001+01:00

“No existeix allò bo o allò dolent, només és el pensament humà qui ho fa semblar així.”

William Shakespeare

Me’l vaig comprar el mateix dia que va sortir i en l’edició “deluxe” (i això que estan els temps com per pocs “deluxes”), però encara no havia parlat al blog de “Bad As Me” del Tom Waits. L’hi he donat moltes oportunitats, però la veritat és que m’ha decebut el disc. En aquest cas trobo que el nostre gran home no està a l’alçada d’ell mateix. Em sembla que és un àlbum que no és “ni chicha ni limoná”. Tampoc no ho era “Mule Variations”, per exemple, però en aquell el conjunt resultava una meravella, i aquest a mi em sembla lluny de ser-ho. Pot ser un disc accessible a tots els públics per iniciar-se en Tom Waits, però als que ens considerem iniciats, com a mínim a mi, la veritat és que no m’ha dit gran cosa. La cançó que li dóna títol sí que és una bogeria canyera made in Waits, i em continua semblant el millor del disc. Aquesta i encara potser més “Tell Me”, del disc amb tres peces extres que venia a l’edició "deluxe", i que desgraciadament encara no hi és pel youtube. Quedem-nos amb “Bad As Me”, doncs.

I això que en aquest darrer disc el bo del dolent del Tom ha gaudit amb la bona companyia a la guitarra, en més d’una cançó, del dolent més creïble i increïble (per longeu) de la història del rock, Keith Richards. Sembla que tothom que el coneix personalment diu que és un autèntic cabró tros de pa. Però, què voleu que us digui, a mi el disc no m’ha deixat gaire “Satisfied”.

I atenció que els Stones tornen aviat amb una reedició del “Some Girls” amb 12 temes inèdits! L’any que ve els Stones faran 50 anys i hi ha rumors d’una nova gira, però en Mick està últimament molt Superheavy. Lemmy Kilmister és el dolent més creïble com a dolent oficial del heavy metal. També sembla que tothom que el coneix diu que és un autèntic cabró tros de pa. Això sí, amb una estranya afició per la roba militar (especialment la nazi) i els tancs. I, una de més normal i comprensible: les dones.

Michael Jackson em feia venir basques com la persona que intuïa que era darrera el personatge, ja prou insuportable. Però, en el fons, potser només era una ànima perduda amb un gran talent indubtable, venut des de nen al món implacable del show business. De totes maneres, a mi cançons com aquesta encara em continuen semblant una canya ballable com poques. I això que jo no ballo gairebé mai...

Fa poc em vaig assabentar casualment de la mort d’un dels meus guitar-heroes favorits, tot i que, no sé ben bé perquè, no l’he acabat mai de seguir atentament, el gran Jeff Healey (mort des del 2 de març del 2008 i jo sense saber-ho fins fa poc). Tot i el seu notable èxit i talent, la veritat és que la vida és va portar com la cabrona que de vegades és, amb ell, des de ben petit. Recordem-lo en aquest vídeo, d’aquesta cançó que personalment m’encanta, i que ens recorda que les noies bones van al Cel, i les dolentes, a tot arreu...

I aquest any també ens va deixar el meu guitar hero per excel·lència, amb permís dels déus Hendrix i Clapton, és clar. Ara mateix porto posada una samarreta amb aquesta imatge tan xula, d’aquesta cançó tan xula, d’aquest disc tan xulo...

I ara contempleu els autèntics rostres del mal, el dels bons oficials del Regne. Aquestes paradoxes sí que acollonen, eh?

I per no acabar l’apunt amb autèntic mal rotllo, uns altres bad boys a qui m’he enganxat de manera una mica incomprensible darrerament, els bons dels Aerosmith!

I pel final un paio que realment està més enllà del bé i el mal. The Boss.

La vida possible

2011-11-23T00:31:00.002+01:00

Bé, no parlaré de la meva privada, com vaig prometre. Parlaré de la meva vida pública, ehem... Em fa una certa vergonya, ho he d’admetre, però també m’agrada tenir un blog que fa el ridícul, que sagna pels cantons, que intenta ser sincer a la seva manera, potser, de vegades, falsa i malaltissa. M’agrada avui tenir mala reputació, en cert sentit, com ahir m’agradava no tenir-la.

Avui he tingut una de les converses més encantadores i iniciàtiques de la meva vida. És fantàstic quan qualsevol persona sensata et diria “deixa-ho córrer” i tu penses, “idiota, com t’equivoques i com de segur n’estic”. Que es morin els sensats-les-24-hores-del-dia! No deixaran gran cosa de profit pels cucs, quan es morin. Que bonic saber que la direcció que vols emprendre gairebé segur que et porta al no-res, i tu penses “com qualsevol altra direcció, i com gaudiré del paisatge aquest cop”. Que bonic emprendre el camí que saps que vols emprendre, de totes totes, i passi el que passi. Ja sigui un camí d’un poc temps, o cap a l’eternitat i envers l’abisme... I quanta solemnitat ximpleta, posats a dir-ho tot...

La vida possible comença qualsevol dia, esteu atents al vostre voltant... I aquesta cançó, avui, és d’esperança. I ara me'n vaig a dormir tranquil·lament, que no hi ha res per dormir bé com dos dies gairebé seguits d'insomni.

La vida impossible

2011-11-22T05:43:00.003+01:00

No puc dormir, de nou...

Crec que tots somniem de vegades portar vides diferents de les que realment portem, o hem portat. Jo sóc propici a somniar despert, i això ho he somniat la major part de la meva vida, per no dir tota, en més d’un terreny. Escriure i la vida virtual poden ser dues maneres d’intentar-ho. Potser per això m’agrada tant escriure i m’agrada (o m’agradava) tant la vida virtual.

Tant l’escriptura com la vida virtual sovint són dos terrenys propicis als malentesos i a les dobles o triples interpretacions. No cal dir cap mentida que la gent de vegades entendrà el que sembla, no el que realment és. O fas un acudit i la gent pensa que estàs declarant solemnement els teus principis. La vida virtual també és un terreny propici al somni, gairebé tant com a l’insomni. Molt poques vegades aquests somnis es converteixen en realitat d’alguna mena, almenys per mi. Molt poques. De vegades, en canvi, s’acaben convertint en motius per no dormir. I en vacus espais per alimentar vanitats masculines absurdes.

Explico tot això perquè no m’agrada en què s’està convertint la meva vida virtual darrerament. No seré gaire clar. O potser ja estic sent prou clar. De totes maneres, si expliques com han anat les coses detalladament probablement alguna gent ja no em creuria. I a més en el fons no és assumpte de ningú més que meu, i a qui li pugui interessar, que ja sap on sóc.

L’autèntica realitat és que, tot i que de manera molt recent, ara mateix només hi ha espai al meu cap i al meu cor per una persona. Ella ja sap qui és i que dic la veritat. Tot serà prou difícil per si sol, no necessito més complicacions. I no estic escrivint aquest article per ella sinó per tota la gent que hagi pogut malinterpretar coses que han passat dins la meva vida virtual, fins i tot per quan qui ha malinterpretat he estat jo.

No serveixo per tenir mala reputació en cert sentit, ja veieu que m’acaba produint insomni. Potser és perquè no me la mereixo en absolut i, perquè, amb tots els meus defectes, debilitats i desitjos, crec que sóc una bona persona (espero que en el bon sentit de la paraula “bo”). Com deia fa dos articles, i al final no sé si ho vaig saber dir com volia, mai no seré un autèntic rocker més que en el gust musical. I si aquest blog s’acaba aquí serà perquè he trobat coses millors a fer a la vida que intentar convertir-me, ni que sigui per atzars de la vida, i només virtualment, en qui no sóc, en qui, de fet, no vull ser. I si continua, doncs fins el proper article, en que no hablaremos de ninguna manera del gobierno, ni de la meva vida privada, si pot ser.

Avui, que és 20-N

2011-11-20T07:26:00.006+01:00

Avui, que és 20-N, i que Franco no ha mort, diuen que hi ha eleccions generals. Més aviat semblen eleccions generalíssimes. Segur que avui molts “pensadors d’esquerra” tornaran a repetir un cop més aquell clixé tan suat i resuat que jo voto pels que van morir “per això”. Doncs jo no voto exactament igual que tota aquesta colla de morts que diuen. No sé perquè mai ningú dels que això diuen considera la possibilitat que molts de tots aquests que diuen que van morir “per això”, per exemple, avui, tampoc no votarien. No sé perquè insistir en faltar a la seva memòria a molts d’ells dient que van morir “per això”.

Per alguns la democràcia no ha consistit mai en dipositar una papereta prefabricada cada quatre anys en un forat buit, perquè després una colla de privilegiats del món facin el que més els convingui als privilegiats del món. Per mi la democràcia aquesta espanyola començaria amb l’abolició de la monarquia, amb el reconeixement del dret d’autodeterminació de les seves nacions, amb l’accés a l'habitatge, a la sanitat i a l'educació per tothom, amb el repartiment just de la feina i de la riquesa, amb uns serveis públics forts i de qualitat, i passaria per una elecció directa dels seus representants, que haurien d’estar obligats a respondre personalment del que fan davant l’elector, i que no haurien de poder amagar-se darrera una partitocràcia que sempre acaba defensant, per sobre de tot, els seus propis interessos. Sempre que els seus interessos coincideixin amb els dels mercats i l’economia global, és clar.

Ja ho sé que mai viurem en el millor dels móns possibles i que n’hi ha hagut encara de pitjors, entre ells alguns que intentaven fer el millor dels móns possibles seguint algunes d’aquestes idees, que el món d’aquest 20-N del 2011 està en crisi i sembla molt desorientat, i que s’ha de jugar amb les cartes que et donen. Jo també ho estic, en crisi i desorientat, però a mi aquest 20-N m’ha provocat insomni, què voleu que us digui, i tot i que no ho tenia pas previst, ni molt menys, m’he hagut de llevar del llit a aquestes hores, i m’ha sortit escriure això. Sort que després me n’hi podré tornar tranquil·lament perquè no tinc res millor a fer en tot el dia. De fet, fa un cert temps que intento seguir al peu de la lletra aquell consell del Generalísimo que deia “Usted haga como yo y no se meta en política." Però ell avui deu descansar en pau, i jo no.

(I avui no hi ha (havia) ni musiqueta ni foto, apa.)

Vendre’s l’animeta al rock and roll

2011-11-17T02:34:00.020+01:00

Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.

Joan Salvat-Papasseit,

("Arquer d'amor", fragment)

Se’m fa difícil delimitar la data exacta en què em vaig vendre l’animeta al rock and roll. Devia ser amb algun blues com ara “Crossroads”? No sé, jo de jove era un noi tímid, educat i sensible. Segurament encara ho sóc massa tot això, per molt que m’esforci a dissimular, escolti Motörhead, m’hagi enganxat a la sèrie “Breaking Bad”, i tingui ganes de cremar-ho tot i fugir després amb un somriure a gairebé cada moment. Ep, simbòlicament parlant! (O no.) La culpa d’això a banda del rock and roll i aquesta sèrie, és clar, la deu tenir també el sentit de l’humor... I és que tot el món en general, i jo mateix potser massa sovint, em fan molta gràcia de tanta pena com em fan...

La veritat és que jo no en tenia gaire idea de què era això del rock i el heavy metal quan tenia 13 anys, vaig començar vuitè d’EGB i vaig començar a veure coses rares pintades a les carpetes o a les xupes d’alguns companys especialment rars, però potser més “atractius” que els “normals” com... jo?: “Judas Priest”, “AC/DC”, “Motörhead”... Què dimonis volia dir tot allò? Jo, en aquella època, pensava bàsicament en la Isabel, que havia estat el meu amor platònic gairebé tota la meva infantesa des dels 6 fins els 12 anys, i just ara que venia l’adolescència i la cosa es podia posar una mica més interessant, s’havia canviat de col·legi. A la darrera etapa de setè d’EGB havíem compartit el pupitre, doncs una professora romàntica, o potser cínica, ens va fer seure junts. Jo sempre li copiava als examens, a la Isabel, era molt llesta i estudiosa. Igual d’aquella mirada d’esquitllentes em ve la meva fixació pels escots femenins, que intenta també ser discreta, però no sempre ho aconsegueix, és clar.

Però la Isabel es va canviar de col·legi (crec que no va ser culpa meva sinó per motius familiars, segons em va dir; bé, elles sempre tenen alguna excusa...), i jo a vuitè d’EGB, la trobava tant a faltar que vaig començar a pensar en Déu, el sentit de la vida, i també, de tant en tant, en què volien dir aquelles carpetes i xupes tan estranyes d’aquells companys tan estranys. Després d’uns anys de vida mística i contemplativa, vaig redescobrir les dones (de lluny al principi, és clar), segurament alhora que vaig descobrir el bon rock. I des de llavors penso que, ja que per característiques físiques i metafísiques, no ho acabaré de ser del tot mai en aquesta, m’agradaria ser tot un rocker de veritat en la propera reencarnació. Amb guitarra elèctrica i tot, a ser possible que no sigui de joguina, que per això ja està en Pascal Comelade. I, per cert, que en les properes eleccions, jo votaria al Lemmy o a la CUP si es presentessin, però com no es presenten cap dels dos, he decidit en actitud una mica punk, ho reconec, que no votaré a ningú, m'abstindré.

Per acabar, permeteu-me que us expliqui un secret... De vegades, fins i tot als homes tímids, sensibles i educats, però malalts de l’esperit del rock and roll, se’ns fica el Diable al cos i en podem sentir aquell “poder” indefinible que ens reforça, i que no pot venir d’altra banda que d’un llunyà i proper riff de guitarra dins la nostra animeta. I ara, voleu venir a la carretereta de l’infernet amb mi? Ep, amb sentit de l’humor, i esperit crític també! No oblidem tampoc que molts rockers no van gaire més enllà de l’estat mental de l’EGB... No tothom pot ser guapo, sexy, rocker i intel·lectual, com en Quimi Portet!

Pony

2011-11-15T18:03:00.003+01:00

Es tancava amb pany i clau a la seva habitació. Un cop fet això, s’ajupia sota el llit i en treia el bagul. Llavors, agafava la clau del bagul i l’obria, i del bagul en treia el cofre. Després, agafava la clau del cofre, i del cofre en treia la caixa forta. Marcava la combinació de la caixa forta i en treia la carpeta. Obria la carpeta i en treia el sobre lila amb les tres corones. Del sobre lila amb les tres corones en treia la xarona carta lila. Finalment, s’asseia al llit i la llegia en veu alta, posant veu infantil. Un cop fet això guardava la carta al sobre, que guardava a la carpeta, que guardava a la caixa forta, que guardava al cofre, que guardava al bagul, que guardava finalment sota el llit.

Quan obria la seva habitació i sortia al món exterior sempre pensava que li agradaria tenir realment algú de qui amagar-se, algú que li preguntes perquè per ell era tan important aquella carta. Ningú no l’hi havia preguntat mai. És clar que si algú li preguntava, la resposta segurament li hagués semblat del tot ridícula. De fet era la darrera carta als Reis que havia escrit quan era petit, just abans que li diguessin que els Reis eren els seus pares, però que ell era un Príncep, i que un dia tot un Regne estaria a la seva disposició. Aquell any el seu desig principal era un cavallet de joguina, però els Reis, en canvi, li van portar un fantàstic pony anglès de pura raça.

Quan el pony se li va morir, vint anys després, li va semblar que havia perdut l’únic amic real que tenia. Al dia següent va abdicar de tots els seus drets successoris i es va dedicar a buscar per tot el Regne un cavallet de joguina com el que volia de petit. Però per tot arreu on anava li deien que d’aquelles velles andròmines ja no se’n fabricaven enlloc. Al final, sempre tornava trist a la seva habitació solitària i es tancava amb pany i clau.

...

L’autor és va rellegir el conte. No sabia si tenia gaire gràcia, realment. Li semblava, potser, una mica tou i ensucrat? S’entendria com una crítica a la monarquia, o com una senzilla evocació de la infantesa i els seus paradisos perduts? O com una carrinclonada estúpida? O com què? La gent sempre entenia malament els seus contes. I ell no els entenia mai, només els escrivia. Vagament li va ressonar a la memòria “Citizen Kane” i el seu famós “Rosebud”, que a la pel·lícula acabava sent un vell trineu que el protagonista tenia de petit. Sembla, però, que a la vida real era com William Randolph Hearst anomenava carinyosament el clítoris de la seva amant Marion Davis. L’autor, finalment, va decidir donar per bo el conte tal com estava. Si hi pensava gaire més encara es cardaria el Pony, cony!

Driver 8 & Co.

2011-11-14T02:19:00.001+01:00

No sé si als que em llegiu tan gentilment també us passa, però a mi sempre m’ha costat prendre la iniciativa per posar-me en contacte amb la gent amb qui m’he distanciat, per un motiu o un altre, de vegades, no gaire clar. Lògicament no estic parlant de quan et baralles seriosament amb algú, quan hi ha algun motiu molt concret, o quan, directament, engegues algú a fer punyetes. En aquests casos molt rarament he volgut fer marxa enrera per intentar arreglar les coses, i penso que, en general, he fet bé. En casos de distanciament, en canvi, sempre em sembla que, com a mínim, alguna part de culpa la tinc jo. Potser perquè sempre acostumo a esperar que l’altre faci el primer pas. I de vegades suposo que l’altre espera exactament el mateix de mi. I l’un per l’altre....

Avui he pensat particularment en el que va ser un bon amic durant certa època de la meva vida. En aquest cas sé que l’últim que va enviar un mail d’apropament vaig ser jo. Però igualment, perquè sàpiga que encara segueixo aquí, si casualment llegeix això, li dedico la seva cançó favorita, del seu grup favorit, uns altres desapareguts recents del món musical, en aquest cas...

Per ell i per tots els altres (tampoc gaires) que ja no hi són (o això sembla), però dels qui encara conservo, en major o menor mesura, un bon record. Ja que segurament no us trucaré ni us enviaré cap mail, us dedico aquest apunt. Digueu-me poca-solta, que igual m’ho mereixo. Si us voleu posar en contacte amb mi per dir-m’ho personalment, aquí teniu l’excusa.

En fi, dec estar una mica nostàlgic avui...

Variants sexuals

2011-11-12T03:24:00.003+01:00

Sexe amb amor: Beneït. El Cel s’obre i fins i tot les monges piquen de mans quan això passa (sempre que siguin home i dona, estiguin casats per l’església, i preparant un fill, és clar).

Sexe amb odi: Explosiu. Les parelles s’haurien de barallar seriosament de tant en tant pel bé de la seva relació.

Sexe sense amor: Primigeni. Al principi dels temps tot ho va inventar el sexe, i a l’Edat mitjana van arribar els trobadors i els joglars amb les seves cançonetes.

Sexe amb sexe: Lasciu. Per exemple, sexe mentre la parella mira una pel·lícula porno (especialment pervers si la miren subtitulada).

Sexe sense sexe: Subtil. Per exemple, dues persones que acaben bevent de la mateixa copa a un bar després d’una estona de conversa.

Sexe amb desconeguts: Impossible. Fer sexe és una manera força contundent de conèixer algú.

Sexe amb coneguts: Impossible, també. Ningú acaba de conèixer mai del tot ningú. Ni tan sols ens arribem a conèixer del tot mai a nosaltres mateixos (i això per molt que ens haguem masturbat a la vida).

Sexe amb un mateix: Lleig! Si et masturbes no ho facis amb la teva pròpia imatge al mirall, home! Com a mínim compra't un d’aquells del Tibidabo!

Sexe amb o sense?: La gran pregunta que es fa tot ésser humà sexuat interessat pel sexe: sexe amb parella o sexe sense parella? Amb la variant: sexe amb la parella o sexe sense la parella? Amb la variant per parelles morboses: sexe amb una altra parella morbosa, o sexe amb moltes altres parelles morboses? En qualsevol cas, segur que la indústria dels preservatius no estarà mai en crisi. Just a l’inrevés de la vida sexual de tants...

PS: Aquest apunt no admet preguntes personals als comentaris. En privat, potser sí.

Llibres que estic llegint

2011-11-09T00:08:00.001+01:00

“El lloro de Flaubert” de Julian Barnes

“Nada que temer” de Julian Barnes

“El Solitario” (La caza y captura del atracador de bancos más famoso) de Jesús Duva

"Los más bellos cuentos zen seguido de El arte de los haikus” de Henri Brunel

“Yo, el Gato” de Natsume Soseki

“Deu peces” de Lluïsa Cunillé

“I slept with Joey Ramone” (A family memoir) de Mickey Leigh with Legs McNeil

“El Libro de la Misericordia” de Leonard Cohen

Crec que tots aquests llibres que estic llegint tenen en comú només que els estic llegint jo i que últimament no els he llegit gaire.

M'agradaria...

2011-11-06T19:33:00.002+01:00

M’agradaria fer un apunt completament intranscendent, només per relaxar-me una mica, que de vegades també va bé... Que no parli de res en concret; que no entri en polèmiques polítiques, ni de cap mena; que no es fiqui amb res ni amb ningú; que no digui coses de les quals després me’n pugui penedir... Que no faci especulacions metafísiques, ni físiques, ni virtuals, ni confessions personals de cap tipus; que no parli tampoc de gustos musicals, literaris, cinematogràfics, o del que sigui... Que tampoc no parli de futbol, ni de res de res; un apunt tranquil i relaxat, amb cap pretensió literària, ni tan sols amb gaire sentit de l’humor... Un apunt que, per no parlar, ni tan sols digui res de rellevant sobre ell mateix...

M’agradaria...

Llegit avui

2011-11-03T23:52:00.004+01:00

I afegiré que internet —creu que és útil?— va néixer per comunicar, en teoria, les pures especulacions dels físics.

Final de l’entrevista a David Spergel, astrofísic que va calcular l’edat de l’univers; cosmòleg de la NASA (La Contra de La Vanguardia).

¿Cómo será el futuro en la vida cotidiana?

Destacado:

No habrá vida presencial, sino a través de los ordenadores.
Desaparecerá la privacidad.
la huida de la realidad se concretará todavía más en una mayor ausencia de la vida presencial y un contacto casi exclusivo recurriendo a las redes sociales.

Blog d’Eduard Punset

PS: No sabia quina foto posar i senzillament n’he posat una que m’agrada, i que ara mateix tinc de fons d’escriptori al meu ordinador. I tampoc sabia quina cançó posar, però aquesta m’agrada molt.

Rèquiem pels vius

2011-11-01T10:00:00.002+01:00

Per Tots Sants els morts acostumen a visitar les llars dels seus vius estimats. Alguns els porten flors invisibles i els més sentimentals deixen escapar alguna llagrimeta. Tots els morts compadeixen els vius. La majoria d’ells recorden encara com de difícil que era allò d’estar viu, allò de portar la pell ben enganxada als ossos: picors, grans, arrugues, cops, ferides, esgarrinxades, abraçades (aquestes sí que podien arribar a fer molt mal, tant les presents, com les absents). Ara cap mort ja no es troba mai sol, doncs tots els difunts formen una gran família unida (valgui la contradicció dels termes). A més, la natalitat entre els morts continua imparable, el seu nombre sempre creix, i mai disminueix.

Un cop ha finalitzat el ritual de les visites als vius, i abans de retornar a la pau de les seves tombes, la nit de Tots Sants, els difunts es reuneixen als cementiris a la llum de la lluna i les estrelles, i especulen sobre si és possible que hi hagi mort abans de la mort. Finalment, els que tenen aquesta esperança, entonen el famós "Rèquiem pels vius", composat per Mozart amb l'ajuda del seu millor amic Salieri, la nit de difunts de l’any 1980, l’any que va morir el seu comú ídol John Lennon.

Abans de llançar l'ordinador per la finestra

2011-10-30T17:22:00.001+01:00

Abans de llançar l’ordinador per la finestra ho havia provat tot. Fins i tot apagar-lo, de tant en tant. Però la seva vida s’havia convertit bàsicament en un tuit, compartit al facebook, potser sobre l’últim article al seu blog... Se sentia completament buit, estafat, irreal. Ja ni el cibersexe no l’omplia. Necessitava fer alguna cosa física i espectacular.

Així que va llançar l’ordinador vell per la finestra, i ho va gravar amb la seva càmera digital. Tot seguit, va encendre el seu nou ordinador i va córrer a penjar el vídeo al youtube, i a fer-ne un tuit, que compartiria al facebook, mentre feia un article al seu blog. Després de fer tot això, ja se sentia molt millor. Com estrenant sabates noves! Trempava tot ell! Va connectar la webcam i es va abaixar la bragueta, hi havia la “Venus69” online...

No és pas aquest, l’article, i aquest personatge no sóc. Jo mai no llençaria el meu vell ordinador per la finestra (conté massa records i me l’estimo, malgrat els records que conté), suposant que me’n pogués comprar un de nou, ara mateix (que ja és molt suposar). Fa segles que no faig cibersexe, i encara no m’he apuntat al twitter. Al facebook hi tinc penjada una foto on hi posa “I hate facebook”. També intento tenir una vida més enllà de la pantalla. No entraré en detalls sobre en quina mesura ho aconsegueixo o no. Però de vegades encara em pregunto quin sentit té aquest blog. Vull dir, escriure és la meva vocació, em diverteix triar les fotos o els enllaços, i m’apassiona cercar les cançons (potser, en el fons, el porto sobretot pel gust de cercar i compartir les cançons que més m’agraden). Però, aquest blog m’allunya o m’acosta de la vida “real”? De vegades tinc la sensació que la gent que em segueix el blog sap en cert sentit més de mi que la meva mare (que no em segueix el blog), però, en d’altres, potser els més bàsics, n'estic convençut que molt menys.

Caldria saber també si, en general, vull allunyar-me o acostar-me de la vida “real”. Bona pregunta... Ahir també m’ho preguntava mentre era a un bar veient el Barça- Mallorca. “El futbol, res de més irreal”, pensava... “Per què collons serveix una Lliga? Per res de res, però el que ens farà patir als culés el Llevant aquesta temporada!” Llavors, ha marcat Messi, ha marcat Messi i ha marcat Messi. La normalitat havia tornat... Tots els del bar hem cridat gol per triplicat. Han entrat tres noies i s’han assegut a una taula, davant meu, d’esquenes a la pantalla. Sembla que no els interessava gaire el futbol. Una d’elles s’ha aixecat casualment al mateix temps que jo per anar al lavabo. Ella ha entrat on posava “Eva” i jo on posava “Adan”. Jo he pixat, ella no sé què ha fet. I segurament no ho sabré mai a no ser que casualment ho expliqui a internet (com acabo de fer jo) i ho pugui llegir. No cal dir que si ho fa pensaré “aquesta tia és idiota d’explicar aquestes coses per internet”. No seria tan estrany, però, fins i tot alguns dels nostres més celebrats blogaires-escriptors sembla que pensin que absolutament tot el que fan té un interès universal i només els hi falta parlar-nos sobre la seva regularitat de bufeta i /o intestinal als seus blogs. Jo aposto que ho faran aviat, com jo acabo de fer. Després de pixar m’he rentat les mans, he pagat i he fotut el camp. El partit ja estava sentenciat.

Igual és això la vida real a les primeries del segle XXI. Vull dir que cada cop menys gent fa servir els blogs, molta gent fa servir el facebook i cada cop més gent fa servir el twitter, però absolutament tothom continua fent servir paper higiènic. Fins i tot Messi. Vivim una vida líquida en què tot importa el que dura un tuit? O sigui, tot importa una merda, en el fons? L'èxit només es mesura en fer-se veure, en com més gent contempli la teva pròpia merda millor?

I què collons vol dir tot això? Jo no en tinc ni puta idea. Si algú ho sap i m’ho vol explicar, li agrairé profundament. O no.

Neci pensament mentre em pentinava

2011-10-27T02:11:00.000+02:00

Mirant-me al mirall

veure-hi reflectida,

per primera i última vegada,

tota la veritat del meu ésser.

En aquest breu instant impossible

de comprensible terror absolut

malgrat tot, ser capaç de somriure’m,

ni que sigui, irònicament.

El meu videoclip favorit

2011-10-25T00:03:00.000+02:00

I la cançó també m’agrada molt! Però, el meu videoclip favorit de tots els temps, de tots els videoclips que es fan i es desfan? Potser és una mica aventurat fer aquesta afirmació tan agosarada. És possible que hi hagi un videoclip encara més favorit, que ara mateix no em ve a la memòria? Només perquè avui s’hagi creuat en el meu camí i hagi recordat com m’agradava aquest videoclip, potser no vol dir que realment sigui el meu videoclip favorit de tots els temps el “Sing” dels Travis! De totes maneres, tinc ganes de penjar-lo, doncs som-hi, per què no?

(De fet, també és possible que ara mateix tingueu un assassí amb sèrie amb una destral, just darrera vostre. Però, no us tombeu, i segurament tot anirà bé.)

La rutina de la ruta de la sal

2011-10-23T17:50:00.005+02:00

A totes les ofrenes de farina, posa-hi sal; no deixis mai que falti la sal en cap ofrena: és símbol

de l'aliança que el teu Déu ha fet amb tu. Presenta sal amb totes les teves ofrenes. (Levític 2:13)

Seure i esperar sense ganes

les ganes d’aixecar-te,

recordar que estaves molt cansat

quan et vas posar còmode

a la teva cadira incòmoda favorita.

Ara toca que el cul resisteixi el que pugui,

però el pensament vola ben lluny

(mai no ho pots evitar tu, això),

viatja més enllà del sostre que et limita,

fins a ca la veïna, aquella que imagines...

Bé, més val no parlar-ne d’això ara,

que truquen a la porta, i vas a obrir,

i vés per on, que és aquella veïna,

que et demana una mica de sal.

(Però això no passa només a les pel·lícules,

també passa a la mala poesia?)

Quan ja et fas il·lusions, quan la mires als ulls,

llavors te n’adones amb tota claredat: la veïna vol sal,

només sal, i res més que sal, una mica.

Li dónes tot el pot, perquè n’aprengui

de la teva immensa generositat.

(I ella et dóna les gràcies,

molt amablement, això és veritat.)

Tanques la porta i tornes a la cadira,

però ja no estàs gens còmode assegut

a la teva cadira incòmoda favorita.

Et poses un coixí al cul a la cadira,

però saps que aviat t’hauràs d’aixecar

doncs serà hora de començar a fer el sopar,

i llavors penses a qui pots anar a demanar

una mica de sal, res més que sal,

doncs tu t’has quedat sense.

L’hòstia

2011-10-22T03:26:00.001+02:00

La idea de l’hòstia consagrada del catòlicisme tradicional sempre m’ha fascinat, doncs la trobo una idea espiritualment molt elevada i, alhora, que toca molt de peus a terra. Pensar que ens podem menjar a Déu, en forma lleu i blanca (que no engreixa), i posteriorment defecar-lo (no necessàriament amb suavitat i lleugeresa, potser combinat amb un pollastre amb patates i ceba), penso que és un gran assoliment de la metafísica quotidiana, doncs reconeix que, almenys mentre estiguem aquí, l’ànima passa indefectiblement pel cos i els seus processos. I això per no parlar de la sang de Crist que, a més a més, també ens embriaga.

Menjar-se a Déu, que ens alimenti realment l’ésser superior, res de succedanis simbòlics protestants o de catòlics modernets. Aquesta idea del catolicisme clàssic és la que té autèntica força espiritual. De fet el catolicisme és una religió de tradició molt física, perquè també creu (o creia, no n'estic gaire al dia) en la ressurrecció de la carn al final dels temps, i també defensa que l’amor s’ha de fer sempre a pèl. M’imagino jo ara dos enamorats catòlics, partint-se l’hòstia en secret (tot i estar prohibit pel ritus, perquè el fidel l’ha d’introduir sencera a la boca), i després fent l’amor, sense preservatiu, naturalment. Això seria una experiència mística i d’amor de veritat: partir-se a Déu primer, i compartir els cossos els amants després, per tornar-lo a unir divinament en un sol ésser orgasmàtic: les Tres Persones de la Santíssima Trinitat.

Em fa molta ràbia la gent que es declara catòlica no practicant. Si realment ets catòlic (perquè hi creus, més enllà de perquè et van batejar), a veure si pràctiques com t’obliga la teva religió, que a més a més té aquest ritual tan bonic de la comunió. Ja m’agradaria a mi ser catòlic per menjar-me a Déu cada diumenge, i poder fer-ho sense preservatiu, algun dia.

Si mai em converteixo per poder combregar, suposo que abans li hauré de llegir en confessió aquest article al mossèn. Espero que m'absolgui, i que després es faci seguidor del meu blog, perquè pensi en el fons de la seva ànima, que aquest article és l'hòstia.

Coses mai vistes a la Xina

2011-10-21T00:13:00.000+02:00

Les coses que han de suportar els pobres cambrers i cambreres xinesos! Personalment fa temps que penso que tenen una química ben curiosa amb certa tipologia de client de bar que circula freqüentment per les nostres barres. He tingut sovint aquesta sensació darrera la meva cervesa, i he viscut diverses anècdotes poc memorables que la il·lustrarien, però us prometo que aquesta és rigorosament verídica. Ja m’agradaria a mi haver estat capaç d’inventar-la, però no. Verídica i fresca, directament de la passada tarda.

Pel·lícula amb John Wayne a la televisió del bar. Darrera la barra del bar, una cambrera xinesa.

De sobte, se sent una veu des del fons del bar. Una veu fàcil d’escoltar, fins i tot potser ha ressonat a Pequin.

—Me parece que esto es una españolada como una casa! —diu la veu.

La cambrera xinesa, sospira. Jo penso: “Moltes gràcies per l’article!”.

No us voldria alarmar, però en un nou dia que comença feliçment pacífic, de vegades penso que en qualsevol moment pot esclatar un conflicte diplomàtic entre l’Estat espanyol i la Xina, originat als bars de Barcelona. Jo que vaig als bars a veure pel·lícules de l’oest per oblidar-me dels problemes de l’est!

Köm funsciona lo puto servell

2011-10-19T02:24:00.000+02:00

Si ara mateix m’esteu llegint (de veritat que el vostre cervell no té res millor a fer?) espero que us hagi atret el títol d’aquest article per la forma, que no pel contingut. O us penseu que jo en sé res de com funciona lo puto cervell? Ningú no sap com funciona el cony de cervell! Ni el totpoderós Punset no ho sap! O haguéssiu considerat mai racionalment veure'l anunciant pa Bimbo? O veure el José Corbacho i l’Oriol Bohigas i Guardiola (és que es diu així de segon cognom: Oriol Bohigas i Guardiola), embrancats en una conversa idiota patrocinada per un coi de banc? Doncs no us deixeu enganyar per cap pretensiós llibre científic, o per cap estúpid article, que en el fons ningú no sap res de res de com funciona el cervell! (Especialment, el cervell dels publicistes.)

I és que digueu-me que les decisions que preneu cada dia acostumen a ser del tot lògiques i racionals, sempre ben fonamentades, que us prendre per guillats. Bé, en realitat jo només puc parlar pel meu cervell, que de vegades em sembla que és el que menys conec de tots, però és l’únic del que m’atreveixo a fer ara mateix conjectures en públic, sense por de ser demandat per injúries. Em penso, doncs, que així acostuma a decidir més o menys el meu cervell: un pensament de lògica, un pensament de sentiments, un pensament de la dimensió desconeguda, la inèrcia del passat (a la que només de vegades m’atreveixo a pensar en enfrontar-m’hi) i també, de vegades, una intuïció. No cal dir que gairebé sempre m’equivoco quan la intuïció no apareix clarament. Però, és clar, després la intuïció també necessita passar pel túrmix de la lògica, el sentiment i la dimensió desconeguda, i no sempre aconsegueix superar el tràmit de la inèrcia del passat, que aquesta sí que és molt cabrona.

I, de vegades, mentre penses-sents, et poses una cançó manipuladora i merdosa que et pot decantar pel pensament-sentiment A, o pel pensament-sentiment B. I al final no saps si t’has decantat pel pensament-sentiment A, o pel pensament-sentiment B, perquè has escoltat aquella refotuda cançó, o has escoltat aquella refotuda cançó i t’has decantat per A o per B, perquè el teu fastigós gust musical ja havia decidit abans per tu!

Disculpeu si heu trobat una mica malparlat i excitat aquest article, però el que és segur és que tot cervell necessita desfogar-se una mica, de tant en tant. (Però, el meu, no n’aprendrà mai, i després d’excitar-se i desfogar-se, demana disculpes.)

La vida és estranya i rara

2011-10-17T23:45:00.000+02:00

Un home gros, fort, tatuat per tot arreu, amb aspecte una mica inquietant. Duu el mòbil a la mà dreta. Al salvapantalles del mòbil, una imatge del Sagrat Cor de Jesús.

(Vist el passat divendres al metro de Barcelona.)

Fernando Alfaro treu nou disc, es diu “La vida es extraña y rara”. Dimecres i dijous el presentava a Barcelona, i volia anar a veure’l en concert a la minúscula “Sala Heliogàbal” (no sabia que era tan petita!), però quan hi vaig arribar dijous, a quinze minuts del començament del concert, s’havien esgotat les entrades. Completament normal. Moltes gràcies, de totes maneres, a la persona que em va avisar del concert de l’Alfaro.

Em va saber greu perdre-me’l.. Per mi aquest personatge és el rocker més interessant del país veí (normalment anomenat Espanya). El seu disc “Tejido de felicidad” dels dissolts Chucho ( la seva anterior “one man’s band”) de l’any 1999 (ja han passat 12 anys?), és un dels discos de la meva vida. Em sembla absolutament sensacional aquest disc, de principi a fi, i el recomano a tothom. Amb el seu anterior i mític grup Surfin’ Bichos, ja havia fet coses d’allò més estimulants. Alfaro potser és un home que no ha arribat mai al gran públic, però diria que compta amb una minoria de seguidors molt fidels, que se senten iniciats a una cosa que realment val la pena i que també senten que les seves cançons sovint els parlen a cau d’orella. Completament normal també: és el que acostuma a passar amb la majoria dels artistes més interessants que es fan i es desfan.

El que no sé si és completament normal és la meva típica manera d’anar pel món als llocs, sense treure gairebé mai entrades anticipades. Llavors, és clar no és la primera vegada que em passa, això de quedar-me amb un pam de nas, davant les portes tancades. De fet, crec que només acostumo a treure entrades anticipades quan vaig amb algú, o quan tinc absolutament clar que si no compro l’entrada abans segur que em quedaré amb les ganes. I és que sé que hi ha molta gent que no aniria mai a veure cap espectacle sol, però això és el que he fet jo la majoria de vegades a la meva vida: decidir amb poca antelació, i anar-hi pel meu compte. Suposo, doncs, que la meva vida està plena de peatges per solitaris, d'aquells que porten una vida estranya i rara. Bé, potser, com la de gairebé tothom.

Microdrama shakesperià?

2011-10-11T23:58:00.006+02:00

PERSONATGES

HAM: Home. Té entre 30 i 95 anys, però n’aparenta menys. Vesteix normalment per algú aficionat a sucar galetes “Principe de Beukelaer” a la Coca-Cola.

LET: Home. Ni la seva mare aconsegueix recordar la seva data de naixement. Vesteix a la manera tradicional danesa, potser amb un toc occità.

OFÈLIA: Dona. Joveneta, però ja pot votar, eh? L’autor, en un gest clarament masclista, se l’imagina vestida en llenceria gòtica.

Microdrama shakesperià?

HAM i LET estan discutint enmig de l’escenari, no se sap si des de fa un moment, o des de fa centenars d’anys. OFÈLIA s’està a un racó, amb aire absent.

Ham: Així et sembla que n’hi ha prou amb dos “N’estàs segur?” seguits per fer dubtar qualsevol persona de qualsevol cosa?

Let: Em penso que sí...

Ham: Però, segur que penses que sí?

Let: Em penso que sí, que em penso que sí...

Ham: Però, segur del tot no n’estàs, oi?

Let: Ai..., ara em fas dubtar... Ho veus el que et deia?

Ham: No, no ho veig... A mi em sembla que aquest dubte reforça la teva seguretat.

Let: Com pot reforçar un dubte la meva seguretat?

Ham: Perquè amb el teu dubte ara no n’estàs segur que amb un parell de “N’estàs segur?” seguits n’hi hagi prou per fer dubtar qualsevol persona de qualsevol cosa, i abans pensaves que pensaves que sí...

Let: No ho acabo d’entendre...

Ham: Segur que ho entens. En el fons és fàcil...

Let: N’estàs segur?

Ham: De què? Que ho entens, en el fons, o que és fàcil d’entendre?

Let: D’ambdues coses.

Ham: Sí, n’estic segur.

Let: Però, segur que n’estàs segur que és fàcil d’entendre una cosa que, segons tu, entenc en el fons, però no en la superfície?

Ham: Mmm... Mira, ara m’he perdut jo...

Let: Això és perquè comences a dubtar després del segon “N’estàs segur?” seguit.

Ham: No. Segur que no és això.

Let: Segur que no?

Ham: Segur del tot. No cal que insisteixis.

Let. Com pot estar ningú segur del tot de res?

Ham: No et sembla que portem uns noms ridículs?

Let: Això sí que és segur!

Ham: No se’n parli més, doncs! Tingueu per segur que no direm res més fins que no ens canviïn els noms!

Ofèlia: Tot dubte i tota seguretat sempre acaben ofegats en un silenci, allà on la raó s’acaba.

Let: Ofèlia? Aquesta també necessitaria un nom nou!

Ham: Xxxt!

Night Of Hunters

2011-10-02T21:28:00.002+02:00

Des del dia dimecres 28 d’aquell llunyà setembre que ja tinc el nou disc de la Tori Amos “Night Of Hunters”. Ja estava a punt d’acampar a Plaça Catalunya sota el crit “Ningú li diu toricràcia, perquè, efectivament, no ho és!”, quan finalment el vaig poder adquirir a la FNAC, entre salts d’alegria, crits de joia i altres exclamacions irreproduibles per escrit.

Pràcticament no he parat d’escoltar-lo des de llavors (tot i que en realitat no havia parat d’escoltar-lo des que el van penjar a internet) i la veritat és que és un àlbum que se m’està fent una mica complex d’analitzar. És un disc indubtablement bo, perquè la Tori és metafísicament incapaç de fer un disc dolent, però hores d’ara encara tinc dubtes sobre quina nota posar-li en la meva Tori-escala, que indefectiblement sempre es mou del 7 al 10.

Pràcticament en tots els discos de la Tori jo he trobat sempre un fort sentit de conjunt, més enllà d’una simple suma de cançons, però des de “Scarlet’s Walk” es pot dir que aquesta voluntat s’ha accentuat, i amb aquest disc arriba a la seva ambició màxima. Diu la Tori al dvd que acompanya el cd que el portar també ja força temps treballant en l’adaptació del musical “The Light Princess” (que sembla finalment que s’estrenarà a la primavera del 2012), li ha donat confiança en aquest sentit. És aquest un disc, doncs, conceptual i narratiu, un “21st century song-cycle”, on cada cançó informa la següent i on la Tori, per encàrrec de Deutsche Gramophone, que és qui l’edita, s’inspira en diverses composicions clàssiques, per fer a partir d’elles, composicions pròpies i portar-les al seu terreny. La Tori explica que en cap cas es tracta d’una còpia, una imitació o un plagi. La veritat és estic aprofitant aquest article per fer les comparacions (com ja comprovareu) i en la majoria dels casos estic observant que la versió de la Tori em recorda més del que em pensava l’original, excepte potser en el primer cas “Shattering Sea”, que a mi em sona curiosament a “King Of Pain” dels The Police, i la darrera, “Carry” que em recorda molt remotament a l’original “The Girl With The Floxen Hair” del Preludes I de Debussy, i en canvi em continua semblant la joia de la corona d’aquest disc. Una cançó que ja ha ingressat per mèrits propis en el “top-ten” de les meves cançons favorites d’ella!

La Tori diu al dvd que fent aquest disc se’n va adonar que sabia molt més de sabates que de música clàssica. No dubto que no exagera en això de la seva afició per les sabates, doncs hi està obsessionada (talment com en Tom Waits, però en un altre estil, una mica més “pijo”, tot s’ha de dir). Però crec que sí que exagera en això de les seves mancances en el coneixement de la música clàssica, doncs ella va tenir una formació, precisament, de pianista clàssica. El problema era que a banda de Bach, també li agradava Led Zeppelin, i la noia va acabar trobant el seu propi camí (per fortuna).En aquesta interessant entrevista explica una mica això i més coses (i a més està molt guapa).

La història que explica el disc va d’una parella americana que acaba de travessar l’Atlàntic per mar, i va a parar a un antic casalot georgià irlandès a la vora d'un riu, i un cop allà, per motius que mai no se’ns expliquen, la parella sobtadament parteix peres: l’home desapareix i la dona queda trista, sola i abandonada. En el temps que transcorre des del crepuscle fins a l’arribada del nou dia, la dona farà un complex viatge psicològic interior, acompanyada de criatures mitològiques procedents de les tradicions celtes, també inspirades en el llibre de Robert Graves “The White Goddess”, i fantasmes propis i aliens (com el de l’home que l’acaba de deixar més tirada que una burilla). Destacar també l’aspecte visual del disc, molt cuidat i amb belles fotografies a càrrec de Victor de Mello.

Els personatge mitològic principal és Anabelle, una mena de follet del bosc d’aspecte canviant i intencions poc clares, un ésser dual víctima i caçador. Quina gràcia, la meva germana es diu Annabel, també! Dieu-me paranoic (que en el cas de la Tori probablement ho sóc), però a tots els discos d’aquesta senyora sempre hi trobo coses que puc interpretar més o menys fàcilment en clau personal. L’altre personatge mitològic és The Fire Muse (la musa del foc). El primer personatge és interpretat al disc per la filla de la Tori, la Natasha Hawley (Tash, pels amics) , que ara té onze anys i a les fotos i imatges del dvd sembla més gran, tot i que no en la veu, i el segon per la seva neboda, Kelsey Dobins que ja està més crescudeta, tot i que en desconec l’edat exacta (he vist que hi és al facebook i li acabo d’enviar una petició d’amistat, si accepta potser ja us en podré proporcionar més dades properament).

Tash arriba a cantar a duet amb la seva mare en quatre cançons del disc, la neboda, en una. El casalot irlandès, ara abandonat, si el meu anglès molt imperfecte no m’enganya, havia estat propietat o llogat per la Tori l’any 95, o sigui que tot queda a casa. Irlanda i la seva mitologia sempre l’han fascinada, diu la Tori també al dvd... Mira, també com a mi! El que passa és que a mi personalment potser em fascinen més la mitologia de gent com The Pogues, les tavernes i la Guinness, que no pas les fades i els follets del bosc.

No és la primera vegada que Tash i Kelsey canten amb la Tori, ja ho feien a dues cançons a “Midwinter Graces”, aquí i aquí respectivament, però ara, sobretot la seva filla, tenen un paper més protagonista. Coses de marassa (que la Tori clarament ho és), o ja tenim hereva per quan la Tori es jubili? No cal dir que personalment espero que trigui molts anys aquest dia, però em sembla molt bé que la filla segueixi els passos de la mare. Diria que no canta malament, la nena, però com la Tori té la veu femenina que més m’agrada del món, a banda d’un talent i un encant incomparables, diria que la nena ho té difícil, i que les comparacions entre els “ears with feet” (fans de la Tori) poden ser odioses. O molt odioses, a escollir.

Després d’escoltar-lo molt com a música de fons (per exemple a l’ordinador mentre faig altres coses) i d’haver-li dedicat una única sessió d’atenció plena i exclusiva, puc dir que és un disc que s’ha d’escoltar com més atentament i com més vegades millor per “caçar-lo” com es mereix. En aquesta sessió d’atenció plena vaig arribar a copsar que realment és un molt bon disc, però no és un disc fàcil (almenys per mi) i encara hi sóc ara mateix en aquest procés d’assimilació i comprensió.

I ara podreu comparar via youtube les peces clàssiques originals i el seu resultat al disc, cas per cas... (No us penseu que me n'he deixat cap, ni ha una de clàssica menys perquè "Job's Coffin" està inspirada en "Nautical Twilight" que està inspirada en "Songs Without Words op. 30 de Mendelssohn"). En fi, creieu-me que quan he començat a fer aquest article no volia pas ser tan exhaustiu, ni molt menys, però m’he anat embolicant, embolicant... i he arribat a un punt de no-retorn en que he pensat: “Òscar, ja és tard per fer-te enrera, és el moment de mostrar valor i esperit de Tori-sacrifici, i amb una mica de sort, a la nit d’avui, abans de sopar, encara que li hagis de dedicar tot el diumenge, hauràs acabat de "caçar" l’apunt i el podràs penjar”. I així ho he fet. Victòria!

D’altra banda, sé que a la majoria dels lectors d’aquest blog no us interessa especialment la Tori, però creieu-me que apunts com aquest els faig sobretot per mi. Poder tenir a punt les versions originals i la de la Tori en una sola plana (sobretot si no se’m comencen a desactivar els enllaços), serà molt útil a les meves orelles d’aquí a l’eternitat. Això a banda de l’egoisme i l’orgull d’imaginar que alguns de vosaltres podeu escoltar un dia, casualment o no, alguna cançó de la Tori i, llavors, involuntàriament, segurament que també pensareu en mi (i potser també en la meva mare, pobreta).

Any 2112

2011-09-25T19:51:00.010+02:00

Apunt inspirat per aquest apunt de la Gemma Sara.

Des que el món viu sense petroli i fa anar els bici-cotxes a pedals que moltes coses han canviat. Els Estats Units van patir una greu crisi de fe post-Obama (quan se’n van adonar col·lectivament que el primer president negre de la seva història era només mulato) i es van disgregar en cinquanta estats independents. L’actual màxima potència mundial és el País Basc i Navarra. Els bascos sempre han estat molt xulos, i des que van aconseguir la sobirania i es van annexionar Castella-La Manxa, Castella-Lleó i França encara estan més crescuts. Els idiomes més parlats al món són l'eusquera i el xinès, i una nova variant que està sorgint a base de barrejar-los: el mandarisquera. La religió majoritària és el toriamisme, que va començar com a secta minoritària impulsada des d’un blog, però es va anar expandint de manera inesperada pel món. De totes maneres, la immensa majoria de la gent l’any 2112 és maquinista-materialista-onanista, o sigui, individus que normalment viuen sols, bàsicament van a la seva, i es preocupen sobretot que no se’ls hi espatlli el company o companya mecànic. I és que les altes prestacions sexuals dels robots androides comparades amb les dels humans ha disminuït dràsticament el nombre d’aparellaments humà-humana, amb la qual cosa la natalitat ha caigut a tot el món fins a límits històrics. A més, els robots també tenen molt millor conversa que els humans (i no tenen mai mal de cap).

Ara els humans som pocs, però, quan mirem de relacionar-nos amb altres, sovint mal avinguts, com sempre. L’última gran guerra Andorra-Tibet ha acabat en empat tècnic perquè van quedar per lluitar a mig camí, però els exèrcits no es van arribar a trobar mai. A Tòquio van decidir replicar la Sagrada Família i la van acabar sencera i millorada en un any, però la de Barcelona encara continua en obres. En clau local, Catalunya des que és independent la veritat és que s’avorreix molt. Ses Illen formen part de la República Federal Alemanya i el País Valencià és zona catastròfica-desèrtica-reedificada, talment com la Lluna o el planeta Mart. El Sabadell-Terrassa ha tornat a guanyar la Lliga catalana de futbol-platja, i el Qatar-Guardiola-Barça s’ha tornat a salvar del descens pels pèls.

L’invent dels androides aiguaòlics (que tot el dia beuen aigua de mar) ha aconseguit aturar bastant les conseqüències de la crescuda del nivell del mar pel canvi climàtic. D’altra banda s’han comprimit les estacions i ara només són dues: primavera i estiu. Al ser pocs els humans, però, hi ha els recursos suficients per viure per tothom i, a més, en equilibri amb el medi ambient (que queda). De totes maneres, hi continuen havent rics (els que tenen dos robots o més i es poden fins i tot muntar trios o orgies), classe mitjana (els que tenen un robot), i els pobres que són els que no encara no en tenen cap. Aquests humans pobres, de vegades, intenten lligar amb robots per extranet, però, al final, quan queden per trobar-se, sovint era una altra persona humana pobra, que també es feia passar per un robot, i tot dos s’emporten una decepció monumental.

De fet, des que les borses del món es van ensorrar totes alhora el fatídic 21/12 de l'any 2012, la gent va haver de fer un pensament seriós per organitzar-se d’una altra manera, i es pot dir que les coses no han parat d’evolucionar de manera accelerada des de llavors. Arreu excepte a la Gran Bretanya, és clar, on com sempre van a la seva i és l’únic lloc on encara mantenen la monarquia. Així, Their Satanic Majesties Mick Jagger & Keih Richards, al capdavant dels Rolling Stones, acaben de treure un nou disc i d’anunciar una nova gira mundial per aquest any 2112.

Q homenatja K

2011-09-24T03:02:00.005+02:00

Avui, posaré una cançó de Quimi Portet en homenatge a Kurt Cobain i al vint aniversari del “Nevermind”. (La vida quan no és ben bé òbvia és més interessant, òbviament.)

I és que en Quimi Portet, que m’agrada força, encara no havia sortit al meu blog i en canvi el Kurt Cobain i Nirvana, sí. Ara penso en un altre Quim que també m’agrada molt i que tampoc encara no havia sortit al meu blog, i això no pot ser: el Quim Monzó. M’agrada molt el Quim Monzó com a escriptor. M’agrada molt. Moltíssim. M’importa un rave si escriu a “La Vanguardia” al costat de la Rahola, per mi com si escrivís al paper higiènic al costat de la cisterna del vàter. No cal estar sempre d’acord amb el que diu (jo no hi estic de vegades) per poder dir que és un grandíssim escriptor. I dit això, ara ja puc posar les etiquetes “Quimi Portet” i “Quim Monzó” al meu blog, que bé!

Ja que la cosa sembla que va de Qs (no ho podria assegurar), aprofitaré per fer publicitat: Qatar no a la samarreta del Barça!

Aprofitaré també per comentar que em sembla una mica trist (tot i que tampoc no ploraré pas per això) la gent famosa que ven la seva imatge per vendre’ns productes com si fóssim babaus i no sabéssim que ho fan només per diners (que es veu que encara en necessiten més), i no pas perquè els interessi especialment aquell producte. Però suposo que si els publicistes els hi paguen el que els hi paguen és perquè funciona. Conclusió: hi ha molta gent babaua pel món, cosa que d’altra banda tots els que ens agrada Quim Monzó ja sabem de fa temps. De fet, a molts ell ens ha ajudat a identificar el babau que tots portem dins.

Penseu-hi, doncs, la propera vegada que vegeu un dels vostres ídols anunciant el que sigui: el vostre ídol us està tractant d’idiotes. D’acord que el Quim Monzó també sovint ens tracta d’idiotes a la resta de la humanitat, però ell com a mínim ens ho diu a la cara i ens ho fa passar bé mentre ens ho diu. I és que insultar amb classe és tot un art. Un art suprem.

Volia posar la cançó “Propaganda” d’en Quimi Portet, però no hi és pel youtube. Posaré “Hostessa”, doncs, que també em sembla ad hoc. També podria posar-ne dues de cançons o tres o quatre o mil... Deixem-ho en una que ja és tard i vull anar a clapar immediatament.

Apa, i felicitats Kurt Cobain i Nirvana, que al Cel siguin.

Surf

2011-09-22T01:20:00.011+02:00

He sabut avui (ahir ja) que R.E.M. plega, 31 anys després d'haver començat. Però, ja se sap què passa amb els grups musicals, aquests dies han tornat Sopa de Cabra. Estic escoltant per internet el nou disc de la Tori "Night Of Hunters", el número 12 d’estudi, que ja ha sortit a la venda arreu, però que encara no es troba a la venda a les nostres botigues, pel que sembla (diuen a FNAC que el tindran el 27). Dissabte dia 24 farà vint anys que va sortir “Nevermind” de Nirvana. Fa poc han dit que segurament acabaran la Sagrada Família l’any 2026, l’any que farà cent anys de la mort d’en Gaudí (diuen que el va atropellar un tramvia, al Gaudí).

Tot passa i tot queda, però el nostre és bloguejar... Us deixo, només per avui (espero, no se sap mai), amb un conte en homenatge a aquells únics éssers vius que són capaços de fer i desfer eternitats segons el seu màgic criteri: els crítics.

EL CRÍTIC SURFISTA

Quan intentava rellegir el primer volum de “A la recerca del temps perdut” de Proust i aquest li queia de les mans abans d’arribar a la magdalena, el professor de filologia i implacable crític de novetats editorials, es rendí finalment a l’evidència: ja no li agradava gens llegir. Al que ara realment tenia ganes de dedicar el seu temps era al surf, la seva nova passió. Però el seu modus vivendi inexcusable consistia en les classes a la facultat i la crítica de llibres en una prestigiosa publicació. A partir d’ara, però, com a molt, es llegiria la contraportada del llibre en qüestió, cercaria informació per internet i, a partir d’allà, ja s’inventaria la seva crítica implacable. “Ja he llegit prou llibres en el passat, és hora de fer surf!”, es va dir a ell mateix.

Però al cap d’un temps de no llegir-se ni les portades dels diaris esportius i sense que ningú hagués notat la seva impostura, començà a sentir certa mala consciència, acompanyada d’una renovada simpatia envers aquells discrets i silenciosos objectes inanimats anomenats llibres que li permetien dedicar-se al surf amb tanta tranquil·litat. Llavors, començà a suavitzar una mica, paulatinament, les seves crítiques. Això, però, no passà desapercebut al director de l'exigent publicació literària on escrivia, que no trigà en cridar-lo al seu despatx i adreçar-li un llarg discurs de reconvenció, que finalitzà amb aquestes paraules:

—Tens que recuperar el dolor de saber llegir com només molt pocs poden fer-ho!

El crític no estava pas d’acord en què hagués perdut del tot aquell do... Feia poc havia tingut un accident amb la planxa de surf i aquell matí s’havia empassat sencer el prospecte d’uns analgèsics. Després de molt de temps sense llegir res tan llarg i complicat li havia semblat que es llegia tots els volums de “A la recerca del temps perdut” d’una tirada. “Aquesta sensació no està a l’abast de qualsevol prospecte d’analgèsics, es necessita d’un lector especial com jo”, va pensar.

Les coses del manar

2011-09-17T00:55:00.003+02:00

Apunt dedicat al Jordi Dauder, a qui m'hauria agradat conèixer.

EL DICTADOR IMMORTAL

El dictador sentia tanta inquietud i curiositat per saber què passaria al seu país quan ell ja no hi fos que, amb l’ajuda d’un sacrificat doble, va fingir la seva pròpia mort. El segon cop d’estat que va protagonitzar va resultar també tot un cop d’efecte. A més, al cap d’uns anys, quan va morir de debò, ningú no s’ho va creure, i encara va poder seguir governant uns quants mesos des del Més Enllà.

L’ESCOLLIT

Des que l’han escollit president mai no pot fer res del que li vindria de gust. I, ara, ja no només és culpa de la seva dona, sinó de tot el país.

LA LLIÇÓ DE DEMOCRÀCIA

El professor ensenyava als seus alumnes en què consistia la democràcia representativa:

—La democràcia representativa és com escollir a classe el delegat entre tots. Al pati, mana el més fort. I el delegat mai no farà res per contrariar gaire el més fort, no sigui que després aquest li trenqui la cara.
—Haver-m’ho explicat abans, profe! —diu el delegat, amb un ull de vellut.

EL CARNET D’EN CAROD

Quan Carod-Rovira va estripar el carnet d’ERC, Acebes va obrir dues línies d’investigació: ha estat culpa d’en Puigcercós, o ha estat culpa d’ETA.

LA GRANDEUR EN PERILL

Carla Bruni n’està farta que en Sarkozy últimament només li parli de la Merkel. Sarkozy n’està fart que Carla Bruni últimament només li parli d’en Woody Allen.

OBAMA I EL TE

Bush va deixar l’alcohol. Obama ha deixat el te.

La pena màxima

2011-09-14T21:02:00.000+02:00

Darrera jornada d’una Lliga molt ajustada. Minut 88 de partit, 0-0 al marcador, l’àrbitre xiula un penal més que dubtós fet a un company, el davanter es vol fondre... Ell és el màxim especialista en llançar penals del seu equip, el segon especialista està lesionat, el tercer especialista ha estat substituït i el quart especialista no ha llençat mai un penal en la seva vida. Li tocarà llençar-lo a ell, ningú no entendria que no ho fes...

El davanter s’acosta a la pilota i la col·loca amb parsimònia al punt de penal. Calcula les tres opcions que té: xutar a marcar, xutar directament a fora, o xutar fàcil pel porter. Es planteja tres opcions, perquè el porter de l’equip rival és el seu millor amic des que van coincidir tots dos en un equip anterior, i si ell marca gol l’actual equip del porter perdrà el campionat de Lliga, campionat que el seu amic pot guanyar per primera vegada a la seva vida, mentre que si ell no marca, el guanyarà. L’equip del davanter no es juga res de res a la classificació.

El davanter sempre ha estat un jugador honest i competitiu, que detesta perdre fins i tot als entrenaments, com diu el tòpic, tot i que el seu actual equip perd bastant sovint. És un bon jugador, però el seu gran amic ha tingut més sort i ara és el porter titular d’un dels equips més importants, mentre que ell ara és l’estrella, però d’un equip mediocre de mitja taula. Durant el partit el davanter ha jugat amb tota professionalitat, però tampoc no ha tingut cap ocasió clara. De fet, tot i que amb un sol punt en tenien prou per endur-se la lliga, jugant a casa, tothom donava per fet que l’equip del porter els guanyaria sense grans dificultats. Però no ha estat així, tot i que, estranyament, no han rebut cap oferta de prima a tercers per motivar-se més per part de l’altre equip possible campió de Lliga, com acostuma a passar en aquests casos.

El davanter no se’n sap avenir de tenir aquell dubte de si fallar el penal expressament o no... Mai no hagués pensat que una cosa com aquesta de fallar un penal expressament, per més dubtós que sigui, se li hagués pogut passar ni tan sols per la imaginació. De fet, no és la primera vegada que el seu amic li provoca pensaments que mai no hagués imaginat poder tenir algun dia. Considerant tot això sent una certa ràbia, no sap si envers el seu amic, o envers ell mateix. En tot cas, la ràbia l’acaba de decidir: xutarà a marcar.

El davanter agafa molta embranzida i xuta amb totes les seves forces. El xut és pràcticament imparable, a mitja alçada, ajustat al pal dret del porter. Pràcticament, perquè el porter fa el vol de la seva vida, i en una parada, a més, estèticament bellíssima, aconsegueix enviar la pilota a fora.

Llavors és quan el davanter se n’adona: contra tot pronòstic, però de manera certa i indubtable, s’estima i desitja aquell home més que qualsevol altra persona al món, inclosa la seva dona. Se n’adona també que el seu amic molt probablement mai no el correspondrà a aquell nivell, però per ser honest i competitiu, ell haurà de deixar la seva dona immediatament. Tot això ho decideix en només uns segons. Triga una mica més en adonar-se’n que l’àrbitre —que gairebé ningú no sap que és el millor amic de l’entrenador de l’altre equip que pot guanyar el títol— ha ordenat repetir el llançament del penal per invasió de l’àrea d’un defensa.

La passada tarda a l'Onze de Setembre

2011-09-12T00:41:00.007+02:00

La nit anterior a Onze de Setembre

2011-09-11T14:29:00.000+02:00

El cobrador del frac també està en crisi

2011-09-10T00:08:00.007+02:00

Quan surto d’on acostumo a sortir al vespre aquests dies, acostumo a anar al bar dels argentins, a fer una cerveseta per relaxar-me, abans de tornar a casa, on faré un vinet per sopar, i després potser un whisky, per relaxar-me, abans d'anar a dormir. Sempre m’ha agradat com sona eufònicament l’argentí, excepte quan parlen Maradona o Messi que es veu que tenen massa idees concentrades als peus com perquè els hi puguin arribar adequadament a la gola, per no dir, al cap. Però, que Déu (que es rumoreja que, cas d'existir, és de Buenos Aires i seguidor del Boca Juniors), els beneeixi sempre pel seu futbol! Una altra cosa que m’agrada del bar dels argentins a banda de l’eufonia idiomàtica és que sempre fan preus rodons i no has d’estar manegant mai aquelles ridícules monedes infantils petitones, que sempre se m’escapen i em cauen al terra dels llocs més insospitats i menys argentins, quan intento extreure-les amb la meva poca traça habitual de la cartera.

Avui, quan m’estava acabant la Voll-Damm habitual al bar dels argentins ha entrat un home encorbatat, amb la camisa blanca una mica per fora dels pantalons, suat, semblava francament atabalat. De seguida, s’ha dirigit a la cambrera:

—¿Así cuanto os debo en total? El lunes os lo pago todo.

—Seis euros.

—¿Incluyendo el cubata?

—No. El cubata es aparte.

—¿Y cuanto es el cubata?

—El cubata: tres euros.

—Así son nueve euros en total... ¿No?

—Sí. Nueve euros.

—Bueno. El lunes os lo pago todo. ¡Que asco de calor! ¡Yo prefiero el invierno!

—Xo prefiero el verano.

—Pues yo prefiero el invierno. Poder acurrucarme debajo de las sabanas cuando llego a casa... ¡Eso es lo que echo de menos!

—Perdoni..., quant li dec?

—Una Voix-Damm. Dos euros.

Ja sé perfectament que una Voll-Damm són dos euros al bar dels argentins, però m’agrada sentir-li dir “Una Voix-Damm”, un cop més, a la cambrera argentina. I sempre m’agrada també veure-la obrir la caixa registradora, plena a desbordar de monedes d’un euro i de dos euros (la plata), tan plena que gairebé sempre li cau alguna moneda al terra quan l’obre a la cambrera.

L’home atabalat, suat i encorbatat amb la camisa blanca una mica fora dels pantalons i jo hem sortit avui alhora del bar dels argentins. Llavors he vist com pujava a un cotxe de “El cobrador del frac” que tenia mal aparcat al mig del carrer, al davant del bar. No m’estranya que enyori l’hivern aquest home, ha de fer molta calor anar vestit així i anar seguint la gent d’aquesta manera, en ple estiu. M’he imaginat posant-me a sobre aquella jaqueta que sempre porten quan van per feina i m’ha agafat un cop de calor que gairebé entro un altre cop al bar a fer una altra cerveseta. Bé, aquest cop, com a mínim, sembla que el cobrador no anava per mi.

a.

2011-09-08T23:21:00.000+02:00

La sensació de llibertat potser és com començar a escriure un apunt i no saber encara de què tractarà. Però amb la primera frase que escrius ja es defineix clarament el tema: la sensació de llibertat. Sensació que acabes de perdre, precisament. Llavors, potser és quan penses: la llibertat era això?

La veritat és que portem moltes frases escrites des del dia que vam néixer. Fins i tot els nens petits que encara no saben ni llegir ni escriure ja porten escrites moltes pàgines importants de la seva vida. De fet, gran part del que vivim actualment està escrit als llibres dels nostres avantpassats. En realitat, des del precís moment del Big-Bang que ja mai més res en absolut no partirà de zero.

Però, davant d’un paper en blanc (o a la pantalla connectada a la resta del món), és un d’aquells pocs moments en què encara es pot experimentar aquesta il·lusòria sensació de llibertat gairebé absoluta. La sensació de començar a escriure un apunt i no saber de què tractarà. I l’obligació d’esbrinar-ho per poder deslliurar-nos d’aquesta incòmoda sensació de llibertat.

Perquè hi ha una sensació molt millor que aquesta il·lusòria i incòmoda, tot i que fascinant i engrescadora, sensació de llibertat inicial en començar un text. I aquesta és la sensació d’acabar-lo, rellegir-lo, i llavors poder dir-nos: no podia ser d’una altra manera, aquest era el seu destí.

En quant a la vida “real” cada dia m’esforço a creure que el futur no està escrit del tot, que encara es pot esmenar i corregir, que encara serem capaços de trobar cançons d’aquelles només destinades a redimir-nos.

Com comentar un apunt sense haver-lo de llegir

2011-09-03T19:02:00.004+02:00

Confesso que no he llegit sencer mai cap apunt d’un altre blog. És clar que en comento molts, per fer-me veure a la xarxa i promocionar el meu blog, que, de fet, és la intenció oculta, o ben clara, de tothom que comenta. Pels comentaris que acostumo a rebre al meu propi blog, sospito que la majoria de la gent fa més o menys com jo, però cas que algú segueixi realment el blog d’algú altre, i es llegeixi els seus apunts sencers i amb fidelitat, primer de tot, li recomanaria que deixi de fer-ho immediatament. A banda de la pèrdua de temps implícita en tal comportament, no és bo llegir “realment” altres blogs: poden restar-te originalitat a l’hora de plantejar el teu i començar a copiar l’estil d’algú altre, a banda que el temps invertit en el blog d’un altre és temps no invertit en el teu blog propi, i això un blogaire com cal no s’ho pot permetre. Cal pensar, a més, que a la vida de vegades també tenim altres coses més urgents o interessants que fer que bloguejar... No passa gaire sovint, però també pot passar.

Cas d’apunts breus o molt breus, no caiguis tampoc en la trampa de llegir-los tot sencers. Poden semblar poca cosa, però quan vagis acumulant-ne de breus no llegits, ja veuràs que suposa un estalvi de temps considerable. Llegeix només el títol, i potser mira la foto si en posa alguna, que amb això n’hi ha més que suficient per saber de què va un apunt breu i, després, llença’t immediatament a fer un comentari. Amb els llargs, si encara no ho fas, fes el que segur que fa la majoria: llegir les primeres línies i les darreres, i saltar-se tota la pallissa d’entremig.

Després d'anys d'experiència en comentar sense llegir, crec que he depurat la tècnica, i ara puc explicar-vos com es fa. Hi ha fonamentalment cinc tipus de comentaris que gairebé sempre ens poden funcionar per sortir del pas i assolir el nostre objectiu d’autopromocionar-nos.

1) El recurs pilota o Smithers dels Simpsons, o “Ets el/la millor!”, “M’ha agradat molt!”, “Molt ben escrit!”, “Que interessant!”. Aquestes expressions són recursos fàcils i reiteratius, doncs la majoria de comentaristes habituals d’altres blogs els fan servir, ni que sigui algun cop, però gairebé sempre funcionen sorprenentment bé de cara a afalagar l’amfitrió blogaire. Encara que potser pregoni el contrari en veu alta i des del seu propi blog, tot blogaire es pensa que escriu bé, i que té coses molt interessants a dir. Si no fos així ja no s’hi posaria, dedicaria el seu temps lliure a la jardineria o el bricolatge, posem pel cas... I a tothom li agrada que li riguin els acudits que explica, per més dolents que siguin, com és ben natural.

2) El recurs divertit o “Sóc el rei de la festa!”. Un comentari graciós, una ocurrència, fins i tot una absurditat... No cal haver llegit pràcticament res de l’apunt que si la frase té gràcia, i està mínimament relacionada amb el seu contingut, gairebé sempre queda bé. Si et manca enginy per fer-ne de collita pròpia Groucho Marx, Oscar Wilde i Woody Allen en són fonts pràcticament inesgotables, però potser ja una mica suades, això sí... Si vols quedar com més original pots fer servir Bernard Shaw o La Rochefocauld, que també tenen bones frases com per parar un tren, i estan una mica menys vistos. El perill d’aquest recurs és ficar la pota si el blogaire està fent un apunt d’aquells tristos i confessionals, i llavors vas tu i intentes fer-te el graciós... Imagina’t que el blogaire està intentant explicar que se li ha mort algú, o que s’ha separat de la parella, o que li acaben de detectar un tumor maligne... (Bé, en aquest darrer cas, potser no t’hauràs de preocupar gaire temps per haver ficat la pota.)

3) El recurs off topic o "Yo he venido aquí a hablar de mi libro”. Tens ganes de buidar el pap amb alguna cosa que et volta pel cap? Perfecte i aprofita per fer un comentari a un blog! Comences amb la frase “Sé que això no té res a veure amb el que expliques, però...” i normalment no tindràs cap problema. Cas que casualment tingui alguna cosa a veure el teu comentari amb el contingut de l’apunt, tots llegiran la frase com un encertat recurs d’expressió. Però, això sí, no aprofitis per intentar vendre de manera explícita precisament aquell llibre que acabes d’escriure, el teu propi blog o un nou producte per aprimar del qual potser n’ets comercial. Fer això en el blog d'un altre sempre queda molt lleig... Pensa un moment en Paco Umbral, que en pau descansi, i de seguida veuràs què lleig que queda.

4) El recurs troll o “Estic completament en desacord amb tot el que dius”, o “Aquest relat a mi no m’ha agradat gens ni mica”. Aquest recurs és molt eficaç per cridar momentàniament l’atenció dins la comunitat blogaire, si es fa servir només en determinades ocasions. Si es fa servir en massa ocasions, passes llavors a ser etiquetat de troll amb totes les de la llei, i aquests són uns personatges que la immensa majoria de blogaires no volen veure ni en pintura. Si es fa amb sentit de l’oportunitat pot servir, a més, per desfogar-te amb aquella idea política o amb aquell gust literari o musical d’aquell blogaire a qui fa temps que li tens ganes (potser perquè té el triple de seguidors que tu)... Això sí, un cop fet el comentari inoportú, desapareix i no contestis les rèpliques, això et podria acabar obligant a llegir l’apunt sencer per començar a argumentar amb coherència, o, si la cosa s’embolica, fins i tot, al duel a mort amb el blogaire al·ludit. Alguns blogaires pocs hàbils amb la pistola han mort per culpa d’això, i tampoc val la pena. Per assegurar-te de no desfer la relació virtual, en el seu proper apunt afanya’t a fer servir el recurs número u que he explicat i ja veuràs com, després, gairebé sempre, tan amics... I tu hauràs quedat com a lliurepensador blogaire valent a qui no li fa res portar la contrària, o donar la raó, quan ho creu oportú.

5) La digressió filosòfica o “Penso, doncs, bloguejo”. La primera frase d’un apunt qualsevol ja ens pot servir perfectament com excusa per anar-nos-en per les branques a descobrir-li el sentit de la vida al pobre amfitrió. Per exemple “Dius que tornar de vacances se’t fa pesat, però com deia Nietzsche la vida és un etern retorn i...” Convé fer-ho només amb gent amb poca tirada a la filosofia de veritat, o de seguida se’ns veurà el llautó.

I ara, després d’aquests valuosos consells pràctics que us acabo d’oferir, espero veure aviat els resultats de la lliçó al meu propi blog. De res... (Si has llegit aquest apunt sencer i fins el final, comencem malament i necessites millorar!)

TomWaits treu nou disc, “Bad As Me”. Sortirà a la venda el proper 25 d’octubre i de moment s’ha donat a conèixer la cançó que li dóna títol i aquest fantàstic vídeo promocional on el propi Tom ens adverteix també dels perills de la vida virtual. En aquest cas sí que l’heu de veure fins el final, que val molt la pena!

Tom Waits - Bad As Me by antirecords

Conte çen* (3)

2011-08-25T00:42:00.000+02:00

(*Çen: neologisme destinat a designar una particular versió del zen aplicat als usos, costums, problemàtica i tarannà catalans. Inventat pel mestre Octavi Fageda, desconegut, però força interessant savi català sardanista-orientalista dels nostres dies, del que, humilment, jo voldria reivindicar els seus contes çen des del meu blog.)

La paciència d’en Jordi Català, l’únic deixeble del mestre çen Octavi Fageda estava arribant al límit. Portava temps amb el mestre i notava que encara li mancava molt en el seu camí de perfeccionament espiritual. Això per no parlar dels calerons que li costava ser un alumne a jornada completa. I ni tan sols havia aconseguit aprendre a imitar bé en Michael Jackson en els pocs moments que li quedaven lliures! Així, un dia va agafar forces, i es va decidir a plantejar-li un ultimàtum al seu mestre:

—Mestre Fageda, crec que m’ho he guanyat... Ja porto molt de temps amb vostè, explorant els camins del çen... Vull que em reveli la veritat última de les coses... La vull saber i la vull saber ara! O, sinó, igual abandono el çen per sempre i m’apunto a un curset d’ofimàtica!

El mestre Fageda es va mirar severament el seu deixeble, però no va dir res. Es va asseure tranquil·lament al seu sofà favorit. En Jordi va interpretar aquest comportament del seu mestre com un senyal çen, i ell també es va asseure a la butaca del davant. El mestre Fageda continuava silenciós i impertèrrit. En Jordi ho va trobar molt estrany, perquè normalment el seu mestre no parava de xerrar pels descosits, habitualment esbroncant-lo per la seva manca de perícia çen, o per les seves penoses imitacions d’en Jacko. I primer es va estranyar del silenci del seu mestre, però aviat es va deixar captivar per aquella absència de so. Que bonica era l’absència de so! Feia temps que no el sentia, el silenci... Era tan relaxant no sentir renecs o insults çen, per variar... O no haver de meditar tot sentint la música de la sardana-ritual-çen que no li havia mai acabat de fer gaire el pes... En Jordi va veure com el mestre Fageda tancava els ulls i ell va fer el mateix. La seva respiració aviat es va acompassar i va agafar un ritme regular i tranquil·litzador. En Jordi Català aviat es va sentir millor que en molt de temps. Per un moment, fins i tot es va sentir il·luminat, posseïdor de la veritat última de les coses. Tot seguit, es va clapar profundament, i va començar a roncar amb una suavitat també poc habitual.

En sentir els primers roncs del seu deixeble, el mestre Fageda va obrir amb precaució primer l’ull dret, després l’ull esquerre... Feia temps que s’esperava una pregunta similar a aquella. Aquest cop, se n’havia sortit prou bé... La propera vegada potser provaria de distreure el seu deixeble amb un concert de Michael Jackson que s’havia comprat en devedé expressament per si es presentava l’ocasió.

La gent canvia

2011-08-23T02:21:00.007+02:00

No és veritat allò que molta gent diu que la gent no canvia mai... La gent, de vegades, canvia i, alguns cops, per bé, per molt bé... Voleu proves...? N’he trobat una de contundent: Christina Rosenvinge.

Observeu primer aquest vídeo que hace “¡Chas!” y aparece a vuestro lado”:

Heu vist mai un playback més mal fet, una coreografia més qüestionable i un vestidet més lamentable? Tot i que la cançó és bona, això sí... Ara observeu la seva versió delirant del que és la rebel·lia juvenil "subterrània", uns pocs anys després:

I ara escolteu aquesta meravella melangiosa de l’actual Christina Rosenvinge que es diu "Jorge y Yo". Dic “meravella” sense la més mínima ironia, estic enamorat d’aquesta cançó... De fet, us repto a trobar una “cançó de l’estiu” millor que aquesta. Tot i que, segurament, a la lletra ella mateixa s’autoenganya, i mistifica la seva joventut...

Una altra cançó d’ella que m’agrada molt és “Tres minutos”. Comproveu, a més, com es pot fer un clip no-oficial molt més suggerent i interessant que altres clips oficials, només movent un llum...

I és que aquesta noia, des que va descobrir en Leonard Cohen no ha tornat a ser la mateixa que era... afortunadament!

(Tot i que, capbussant-me en el seu passat més remot, m’he trobat amb aquesta cançó que m’ha semblat, francament, molt avançada al seu temps...)

Tori

2011-08-22T01:00:00.005+02:00

AclamaTori: Under The Pink.

AmaTori: La Tori vestida de cuir negre.

DeclamaTori: Algú que es dedica a enaltir en veu alta les virtuts de la Tori.

EndevinaTori: Aficionat a especular sobre com serà el proper disc de la Tori.

EstimulaTori: Algú enamorat de la Tori i que, de vegades, pensa en ella en moments molt íntims.

FabulaTori: Inventor d’històries falses sobre la Tori.

IntimidaTori: Si no t’agrada la Tori, tu i jo tindrem problemes.

OraTori: Tots els espais on la Tori celebra els seus concerts.

PurgaTori: Allà on aniran a parar després de morir els que no els hi agrada la Tori.

ReclinaTori: Lloc adequat des d’on escoltar la música de la Tori.

RecopilaTori: Tales of a Librarian.

Happy48Tori!: 22/08/11

Carry

2011-08-19T01:20:00.001+02:00

D’aquí just un mes, el 19 de setembre d’enguany, sortirà a la venda el nou disc de Tori Amos “Night Of Hunters”, un disc d'inspiració clàssica, i significativament llençat pel segell “Gramophone”. Just ahir dijous n’he escoltat per primera vegada un avançament, la cançó “Carry”, que ja té videoclip i tot...

Dir que no tinc paraules seria un recurs massa fàcil i massa fals, o sigui que m’esforçaré en dir-ne alguna cosa, a banda de compartir el vídeo, que és el que realment importa (i espero que no desaparegui l’enllaç d’aquí un parell de dies). Però allò difícil de voler dir alguna cosa del què m’ha semblat aquesta cançó és no sonar exagerat, mistificador o excessivament idòlatra...

La veritat és que m’he emocionat sincerament amb aquest tema. Feia temps —potser és perquè últimament no l’escoltava massa— que la Tori no m’arribava tant, i no sé si m’havia passat mai que, amb una cançó nova, i en una primera audició, algú m' aconseguís arribar d’aquesta manera. I això que no és una cançó que soni especialment fàcil a l’oïda, em sembla a mi... I això que a mi no m’agrada especialment la música clàssica! Però, quina cançó, punyeta...! Ningú ha de compartir necessàriament el meu entusiasme (faltaria més!), però jo aquesta joia me la guardo des d'ara mateix al meu racó dels tresors més especials.

I és que passa el temps, passa la vida, la música i la gent va i ve, però la Tori segueix proporcionant-me, de tant en tant, de fet, amb una constància força admirable, estones màgiques de bellesa musical i vital, per mi, què voleu que us digui, gairebé incomparables...

“Carry” de Tori Amos ("Night Of Hunters")

La tercera fase

2011-08-17T13:55:00.003+02:00

Just quan acabava de fer les maletes es va trobar amb aquella carpeta arraconada en un calaix d’un armari. La va reconèixer de seguida: era la carpeta on guardava tots els dibuixos de la seva època escolar. La va obrir amb poca curiositat i gens de nostàlgia. Recordava perfectament què dibuixava quan era petit. Sempre dibuixava els seus pares i germà com extraterrestres, els seus companys d’escola com alienigenes, els professors com a éssers d’un altre planeta; fins i tot transformava el cotxe familiar en una nau espacial. A ell mateix era a l’únic a qui dibuixava com a un ésser terrícola, a tota la resta els dibuixava amb antenes i de color verd, o a bord de platets voladors. No havia sabut mai explicar pas perquè.

Ara feia temps que no hi pensava en extraterrestres. Feia temps que només pensava en anar a viure a Sevilla. I, finalment, havia arribat el gran dia: se n’anava a viure a Sevilla! Tenia uns diners estalviats després de vendre’s la casa que ara deixava i la seva empresa de recanvis d’automòbils, i a Sevilla volia dedicar-se a fer el taxi. També s’hauria de buscar habitatge, de moment residiria en un hotel. Ara que el Betis havia tornat a la Primera Divisió de futbol, i que precisament s’enfrontava al Sevilla en la primera jornada, li semblava el millor moment per fer el cop de cap.

Precisament n’estava fart que els seus amics, familiars i coneguts, gairebé tots del Barça, algun de l’Espanyol, no entenguessin la seva fanàtica afició de tota la vida pel Betis. “Però si tu has nascut a Barcelona i ni tan sols no has estat mai a Sevilla...”. “Però si no tens cap parent ni remotament andalús, el més semblant és la teva exdona, que era japonesa...”. A Sevilla s’estalviaria totes aquelles consideracions tan pesades i estúpides. N’estava segur que aviat agafaria l’accent andalús, i mentre discutia apassionadament de futbol dins el taxi amb els passatgers sevillans, ningú no notaria que era català. Sempre havia tingut certa facilitat pels idiomes... Si allò del taxi no sortia bé, potser podria dedicar-se a donar classes de japonès a Sevilla (perquè el català sabia que no interessava pas gaire en general a les espanyes).

Certament, no hi havia estat mai a Sevilla, ni tan sols a Andalusia, ni tan sols s’havia molestat a llegir-se alguna guia de la ciutat. Ho havia fet expressament, perquè tot fos més sorprenent i apassionant, doncs, un llunyà dia en què era a Nagasaki fent turisme, havia decidit que algun dia se n’aniria a viure a Sevilla, i no volia que cap possible mala experiència li llevés la il·lusió. De fet, coneixia la Giralda, el flamenc, les sevillanes, el Rocío, el Betis, el Sevilla i poca cosa més... Estava ansiós per comprovar si els seguidors de l’altre gran equip de la ciutat, els sevillistes, eren tan impresentables de prop com ho semblaven de lluny. De fet havia fet un bon amic del Betis, d’origen andalús, que sempre li deia pestes inimaginables dels sevillistes. Era l’únic que li sabia greu deixar enrera: aquell seu amic bètic de Barcelona. Però ell li havia promès que un cop estès instal·lat algun dia vindria a veure’l i anirien plegats al Benito Villamarín.

Va tancar la carpeta. No se l’enduria a Sevilla. Anava a començar una nova vida i, com més lleuger d’equipatge, millor. En un rampell que a ell li semblava simbòlic, la va agafar i la va fer volar amb totes les seves forces des de la seva terrassa de l’àtic, i es va amagar tot seguit a dins de casa, no fos cas que anés a parar al cap d’algú... Després de llançar la carpeta, es va sentir alliberat... Gairebé no s'ho podia creure... D’aquí un parell d’hores seria a l’avió rumb a Sevilla, per no tornar mai més a Barcelona, més que de visita! Aquest era el seu pla, com a mínim. A més, segur que a Sevilla podria trobar alguna altra japonesa amb qui refer la seva vida. Ja se sap que als japonesos els hi agrada molt les sevillanes i el flamenc. Excepte a la seva exdona, és clar, que era una sosa i una estúpida.

Amb les maletes a punt i mentre esperava l'arribada imminent dels nous propietaris del pis per fer-los entrega de les claus, i ja que els deixava la tele allà com a regal, va pensar que aprofitaria per mirar-la una mica. Donaven notícies, tot i que no era l'hora del telenotícies... La presentadora estava desencaixada, es veu que hi havia una última hora terrible... Un atac fulminant d’una força estranya i desconeguda vinguda des de l’aire acabava de fer desaparèixer completament l'estadi Sánchez Pizjuán del Sevilla. No n'havien quedat ni els fonaments. De moment s'havien suspès tots els vols dins el territori de l'estat espanyol i s'havia mobilitzat l'exèrcit.

El misteri del carrer dels papers amb segones (2ª part)

2011-08-13T16:50:00.001+02:00

L’Arnau va tenir un rampell de coratge, o potser de curiositat extrema, i es va decidir finalment a intentar-ho. La porta d’entrada del portal del dotze tancava malament, a banda de fer una terrible pudor de pixum. El nostre heroi va poder entrar sense dificultats, va tapar-se el nas i va començar a pujar lentament i amb molta precaució la llòbrega escala d’aquell antic edifici, sense ascensor. Quan va arribar al segon segona, després d’un instant de dubte, va trucar al timbre, repetides vegades, disposat a enfrontar-se a nimfòmanes en llenceria, sàdics segrestadors, bromistes compulsius, la càmera oculta, la promoció d’un nou local, o el que fos que l’esperava...

Després de molt insistir i quan ja era a punt de marxar, la porta es va entreobrir i va treure el cap una dona més aviat gran, mal vestida, mal pentinada, plena de berrugues i amb cara de pocs amics. Després del seu cap va sortir una enorme escombra el mànec del qual va situar amb gran habilitat a l’alçada de la gola de l’Arnau, tot i efectuant sobre ella una contundent pressió amenaçadora.

—Qui ets tu i què vols? —li va etzibar la dona amb evident mal humor.

—Disculpi que la molesti... No ens coneixem... Em dic Arnau... –—va fer el noi, titubejant insegur, tot pensant que potser en realitat no estava preparat per qualsevol cosa—. Aquest és el segon segona del número dotze, oi?

—Sí, és que no saps distingir els números tu, o què? —va dir la dona mentre efectuava una mica més de pressió amb l’escombra sobre la gola del pobre Arnau.

—Vostè no deu pas saber res d’això, oi? —va fer l’Arnau tot allargant-li a la dona el darrer paper que havia trobat—. Segurament no el podrà veure bé sense ulleres de llegir...

—Porta cap aquí que jo la vista la tinc millor que el diable!

La dona li va agafar amb la mà lliure d’escombra el paper a l’Arnau i el va llegir detingudament. De seguida li va tornar amb un gest de disgust.

—Misteris dels segons segones d’aquest carrer...? Quins misteris...? Tothom sap que al quatre hi ha una casa de putes, al vuit hi viu una parella guillada sadomaso i al dotze hi viu una vella bruixa guillada, que sóc jo! Qui es pixa cada nit al meu portal, això voldria saber jo, per fer feliç a la meva escombra...! No deus pas ser tu, oi?

—Li asseguro que no, senyora, li asseguro que no! —va fer l’Arnau amb un fil de veu a causa de l’increment de la pressió sobre el seu coll del mànec de l’escombra, però amb prou convicció com per convèncer qualsevol vella bruixa desconfiada.

Tot seguit, la dona li va tancar al noi la porta als nassos.

Després de l’experiència amb la vella bruixa, l’Arnau va deduir que el primer paper era publicitat enganyosa d’unes professionals, el segon, algun nou joc guillat de la parella guillada sadomaso, i el tercer, una feliç, tot i que dolorosa, casualitat, que li havia permès aclarir-ho tot. L’Arnau va marxar esperitat d’aquella casa i d’aquell carrer, amb la gola adolorida i amb els tres papers a la butxaca. Ja no en va trobar cap més en tot el dia. De fet, després d’aquella experiència, ja no tenia ganes de buscar-ne. A partir d’ara intentaria abandonar aquella obsessió estranya, es buscaria una feina, procuraria fer amics per parlar de futbol i aquestes coses, i per les nits dels caps de setmana a intentar lligar als locals nocturns, com altres joves de la seva edat.

El que mai no va ni tan sols suposar l’Arnau és que, en tots tres casos, hauria d’haver fet cas del que deien aquells misteriosos papers. Les dues amigues del número quatre, no eren professionals, com també es pensava la vella bruixa, sinó aficionades al sexe, especialment al sexe estrany i de risc. Ho van provar amb un segon paperet al dia següent, i, fidels a la seva promesa, ho van acabar fent durant gairebé tres hores amb un indigent que casualment passava per allà. Lògicament, el pobre home no va sobreviure a més de dues hores de tanta calidesa humana inesperada, i les pobres noies van haver de baixar secretament de matinada el seu cadàver per dipositar-lo al carrer del costat. L’home havia mort feliç, reconciliat amb la vida i amb la humanitat, això sí... Mentrestant, el membre dominant i masculí de la parella sadomaso del número vuit havia perdut totalment el control, i la seva parella, que s’ho veia venir, també va acabar morta poc després. En quant al tercer paper l’havia escrit el net de la dona gran del número dotze, després d’una “encantadora” visita a la seva àvia. Aquell noi era una ànima sensible, un poeta aficionat, i no s’entenia gaire bé amb aquella dona, per raons òbvies. El noi vivia al segon segona del número setze d’aquell mateix carrer, i el que realment volia escriure era:

Si vols descobrir els misteris dels segons segones d’aquest carrer, en cap cas pugis al segon segona del número 12, i truquis a la porta. Allà hi viu una bruixa famolenca menjanens. Millor puja al segon segona del número 16, on t’espera el poeta del carrer.

Però el que anava a escriure li va semblar una bestiesa i no va completar mai el text. El va arrugar després d’escriure només la primera frase, i el va llençar amb ràbia al terra, just al davant del portal de la seva àvia, just allà on l’Arnau el va trobar. Aquell mateix dia, de tornada cap a casa, el jove poeta pensava en qui dimonis podia ser qui havia robat les plaques amb el nom d’aquell carrer tan petit, lleig, brut i avorrit... Sobretot, això, mortalment ensopit.

El misteri del carrer dels papers amb segones (1ª part )

2011-08-12T18:49:00.006+02:00

L’Arnau era un jove de vint-i-cinc anys una mica raret i força solitari, tot i que, en el fons, res no l’interessava més que l’altra gent. Sobretot li interessaven, però, els secrets que potser els altres amagaven sota les seves façanes d’aparent i avorrida normalitat. L’Arnau caminava sempre pel carrer amb la vista fixada al terra, però no és que fos especialment tímid o melangiós, és que l’Arnau tenia una afició una mica peculiar: recollir notes manuscrites del carrer. Lamentablement, el 95 per cent dels papers que es trobava eren llistes de la compra del super o similars, però quan no es tractava d’això, de vegades s’havia trobat coses realment interessants: cartes d’amor llençades quan l’amor s’acaba, confessions íntimes, assaigs de relats, notes de suïcidis frustrats (els no frustrats no llencen la nota, aquesta queda per la posteritat)... Pot semblar que no se’n troben gaires de papers escrits a mà llençats pel carrer, però, no és cert, n’hi ha molts més del que sembla, el que passa és que la gent normalment no s’hi fixa. L’Arnau, a més, tenia una mena de radar per detectar papers abandonats, i rar era el dia en què sortia de “cacera” i no trobava res de res, ni que fos uns petits fragments estripats, que eren la mena de troballes que més feien volar la seva imaginació a l’intentar recomposar amb posterioritat el text sencer.

Un dia, anava l’Arnau a la recerca de papers abandonats pel Casc Antic de Barcelona, quan va enfilar per un petit i estret carrer que no coneixia, aparentment sense nom, doncs no hi havia cap placa indicant-lo, quan just davant seu va aparèixer un paperet doblegat que, a més, semblava expressament molt ben plegat. El va desplegar per llegir-lo i deia així:

Hola, i felicitats campió! Som dues amigues joves i liberals en el bon sentit de la paraula, molt maques i simpàtiques i vivim aquí mateix, al número 4, segon segona. Hem fet una juguesca per divertir-nos: al primer home, sigui qui sigui, i sigui com sigui, que llegeixi aquest paper, estem disposades a satisfer-li totes les seves fantasies durant una hora, potser dues, potser tres... Cas de tenir poca imaginació, no et preocupis, que nosaltres n’anem sobrades... Te n’adones que acabes de guanyar? Pots venir ara mateix i trucar al timbre, que segur que t’obrirem. T’esperem en llenceria!

L’Arnau va rellegir aquella nota manuscrita una segona, una tercera vegada... La lletra era indubtablement femenina i molt bonica, per cert... Realment l’oferta sonava molt temptadora, tot i que ell no s’hagués imaginat mai perdre la virginitat d’aquella manera... Aviat va reflexionar que segur que devia ser alguna mena de broma, o que es devia tractar d’unes professionals del sexe... En tot cas, es va guardar aquell peculiar paper a la butxaca, potser podria provar sort si es decidia a intentar-ho un altre dia en què no estigués capficat de “cacera”, i després de dubtar encara uns segons, va decidir continuar el seu camí. Però no va avançar gaire més, doncs uns passos més enllà va tornar a veure un altre petit paper plegat. L’Arnau el va desplegar i va llegir:

Estic al número 8, segon segona. Sisplau, ajuda’m! Un sàdic em té segrestada! M’està fent molt mal! He aprofitat un descuit seu per llençar aquesta nota pel balcó! Pel que més vulguis, avisa a la policia!

L’Arnau es va estranyar molt de trobar una segona nota com aquella. Si bé la lletra era bastant diferent a la de l'anterior nota, no se la va creure en cap moment. Allò no era normal... Segurament algun graciós que vivia a aquell carrer volia prendre el pel als vianants recull-papers... O sigui, a ell concretament. De totes maneres era una segona troballa d’allò més peculiar i interessant, i se la va guardar a la butxaca, abans de continuar el seu camí. Gairebé ja s’ho esperava quan es va trobar un tercer paper, aquest cop més aviat arrugat que no pas ben plegat, al terra, uns pocs metres més enllà:

Si vols descobrir els misteris dels segons segones d’aquest carrer, en cap cas pugis al segon segona del número 12, i truquis a la porta.

Evidentment, l’Arnau va pensar que aquella nota el convidava a pujar al segon segona del número dotze i trucar a la porta per tal de resoldre aquell misteri dels papers abandonats davant els portals d’aquell carrer sense nom.

Aquest apunt no serveix per res

2011-08-07T14:50:00.001+02:00

Per què serveix...? He arribat a la conclusió que no m’agrada gens aquesta pregunta. Jo també l’havia fet en altres temps (tot i que em penso que mai no l’he fet gaire sovint). A partir d' ara procuraré no fer-la mai més.

I és que ara penso que fer la pregunta de per què serveix “el que sigui”, indica, en el fons, una mentalitat mesquina davant la vida. La possible resposta pot portar, a més, a un antipàtic: “Això no serveix per res”.

Tot fent aquestes reflexions m’ha vingut al cap aquest poema del gran José Agustín Goytisolo:

No sirves para nada

Cuando yo era pequeño
estaba siempre triste
y mi padre decía
mirándome y moviendo
la cabeza: hijo mío
no sirves para nada.
Después me fui a la escuela
con pan y con adioses
pero me acompañaba
la tristeza. El maestro
graznó: pequeño niño
no sirves para nada.
Vino luego la guerra
la muerte –yo la vi–
y cuando hubo pasado
y todos la olvidaron
yo triste seguí oyendo
no sirves para nada.
Y cuando me pusieron
los pantalones largos
la tristeza en seguida
mudó de pantalones.
Mis amigos dijeron:
no sirves para nada.
De tristeza en tristeza
caí por los peldaños
de la vida. Y un día
la muchacha que amo
me dijo –y era alegre–
no sirves para nada.
Ahora vivo con ella
voy limpio y bien peinado.
Tenemos una niña
a la que siempre digo
–también con alegría–, hija mía
no sirves para nada.

La gent que sovint parla en termes d’utilitat de les coses sembla que opini que el que ells fan és molt important, i va a algun lloc. Potser tenen raó, vet a saber... No és la meva visió de la vida. Per mi, res no és important, i res no va enlloc. O tot és important, i tot va algun lloc, que ve a ser el mateix. En tot cas jo estic content avui de portar un blog on compartir poemes i tota altra mena de reflexions inútils. I és que la poesia i els blogs són dues coses que, com tothom sap, no serveixen per res... (Especialment al mes d’agost.)

Post-its de maduixa

2011-08-06T02:05:00.015+02:00

Maduixeta meva, fresa salvaje con cuerpo de mujer, he vist la nevera buida i he sortit un moment, a comprar al super... Per si tornes abans que jo, sàpigues que vull fer les paus amb la nevera plena de iogurts de maduixa, i untat amb nata...

El teu maduixet, Xavieret.

Maduixeta meva, labios de fresa, sabor de amor, pulpa de la fruta de la pasión, acabo d’arribar a casa i encara no hi ets... Sé que no parlaves seriosament, a qui poden no agradar-li els iogurts de maduixa o jugar amb la nata? Però et prometo que no ens tornarem a barallar per culpa d'això... Just omplo la nevera i surto a buscar-te. Encara tens el mòbil apagat, però crec que sé on et puc trobar... Si tornes abans que jo, sisplau, espera’m, no te’n vagis, ho podem arreglar ben untadets amb nata...

El teu maduixet, Xavieret.

Maduixeta meva, no t'he trobat per enlloc i veig que encara no has arribat, potser has marxat per sempre... No puc viure sense tu, i he decidit intentar suïcidar-me tot menjant iogurts de maduixa, fins que la peti... Si funciona, t’espero a Strawberry Fields forever... Si no funciona, reanima’m quan arribis, guardo la nata a la nevera...

Per sempre el teu maduixet, Xavieret.

La cambrera

2011-08-04T02:11:00.005+02:00

They’re to many stars and not enough sky.

(“The Waitress”, Tori Amos)

La nova cambrera era una peregrina. Havia viscut molt, havia tingut mil amants, havia visitat mil països que encara no hi són en els mapes... Però seguia cercant, ni ella mateixa sabia ben bé el què. Era jove encara, gairebé tan intel·ligent com Madame Curie, gairebé tan aventurera com Gertrude Bell, i gairebé tan guapa com Naomi Watts.

La nova cambrera detestava una companya de feina, que portava ja un any treballant allà, en aquell infern mal pagat de clients idiotes... Aquella altra era una noia normal i corrent... L’antiga cambrera es conformava amb la seva feina, en tenia prou amb la seva parella de tota la vida, i no sentia grans desitjos de viatjar. A diferència de la nova cambrera, a l’antiga se la veia satisfeta i contenta. La nova cambrera sempre havia estat una noia molt pacífica, però ara, de vegades, pensava en matar l’antiga cambrera. Al cap i a la fi, ella pensava que això seria un acte de pietat.

L’escriptora llegeix el text que acaba d’escriure i no li agrada. Ella detesta els textos amb moralina i aquest ben bé que podia semblar-ho. Potser llegint-lo algú pensarà que l’escriptora ens diu que ens hem de conformar amb el que tenim per ser feliços? Que és millor ser normal que diferent per adaptar-se bé al món? Que tenir qualitats no garanteix tenir sort a la vida?

L’escriptora llegeix el text amb el tercer paràgraf que acaba d’afegir, i pensa que potser encara podrà arreglar-lo afegint-ne un quart. Pensa encara que potser algú confondrà la seva ànima amb la de la nova cambrera del conte. O potser amb la de l’antiga... Però que confonguin la seva ànima amb l’ànima de qualsevol de les dues cambreres, ja li va bé, doncs en realitat ella només és un personatge imaginari sense ànima d’un apunt d’un blog inspirat en una cançó de Tori Amos.

Fer l’agost

2011-08-01T02:35:00.002+02:00

1 d’agost: tothom de vacances. Tots els blogaires inactius. Aquest mes puc escriure només per mi mateix. Puc escriure el que em doni la gana, total, ningú no ho llegirà, ni ho comentarà... El meu blog és meu i només meu... Puc confessar intimitats lliurement... Puc ser més políticament incorrecte... Puc fer articles completament onanistes, només per donar-me plaer a mi mateix... Podria dedicar-me a penjar fotos de dones despullades, però ja en veig unes quantes a les platges nudistes on sempre vaig. De fet, resulten tot un descans pels ulls, doncs al carrer m’ataquen continuament la vista amb els seus escots, shorts i faldilletes curtes, que és molt pitjor... Confessaré, però, que encara no descarto del tot tenir tendències homosexuals reprimides... Crec que tinc una sensibilitat gairebé femenina (és clar que no totes les dones són sensibles). A més no tinc cap sentit de l’orientació, però sóc més o menys bo amb el llenguatge (més tòpics?). Sóc fan d’Oscar Wilde... (i qui no?). D’altra banda, no m’agrada l’òpera, ni la música dance, i sí el rock i el heavy metal (i què?), però de vegades em plantejo, encara, si no podria ser bisexual. Potser ho hauria de provar algun cop amb un home... encara que en principi no m’atreguin. Probablement, només sigui un heterosexual “raret”. Bé, en tot cas, gai ho dubto molt, perquè em sorprendria força que mai em deixi d’atreure un bon escot.

Bon Scott, el difunt primer cantant dels AC/DC... La seva última voluntat devia ser, sisplau, que qui em substitueixi no tingui més èxit que jo; però mira... ell és el mite, però qui ven discos i aguanta el tipus és en Brian Johnson.

Això de les últimes voluntats em diverteix, vaig a imaginar-ne o recordar-ne d’altres... L’última voluntat d’Einstein devia ser relativament incomprensible. Oscar Wilde va deixar escrit que moria com havia viscut: per sobre de les seves possibilitats. Pessoa, abans de morir, va demanar les seves ulleres, per veure-hi millor, vet a saber què volia mirar... L’última voluntat de Nietzsche devia ser que l’enterressin a la mateixa fosa comuna on ell havia enterrat a Déu prèviament. M’hi jugo un pèsol que Shakespeare, va dir alguna frase ben vulgar com a últimes paraules, per compensar una mica...

Encara no he decidit l’última cosa que m’agradaria fer o dir abans de morir, i em penso que no ho decidiré fins l’últim moment. A més, com de moment no tinc intenció de morir-me, no em preocupa gaire. De fet, el que m'aniria bé és lligar aquest mes d’agost (però potser és més probable que em mori)... Si ho aconsegueixo (això de lligar, és clar), segurament es notarà en què no escriuré gaires més apunts, perquè estaré distret amb altres coses... Si no ho aconsegueixo, es notarà en què probablement em deprimiré, estaré apàtic i tampoc no escriuré gaires més apunts. Sigui com sigui, doncs, no crec que escrigui gaires més apunts aquest agost. Això d’escriure només per un mateix, pot ser dur. Ho he fet durant molts anys de la meva vida, i sé de què parlo... Tot i que, qui no escrigui bàsicament per ell mateix, millor que ho deixi córrer, i es dediqui a una altra cosa, això sí...

Fàcilment kafkià

2011-07-28T17:39:00.001+02:00

Procura cooperar amb el món en la teva lluita entre tu i el món.

(Franz Kafka, “Consideracions al voltant del pecat”)

Després de llegir un llibre de Kafka fàcilment pots pensar que les víctimes acostumen a ser assenyalades com a culpables dins les societats humanes, i que la justícia és l’excepció, no pas la regla...

O fàcilment pots pensar que et ve de gust un gelat...

O fàcilment pots pensar en una cançó que has escoltat fa poc i que se t’ha quedat enganxada al cervell...

Realment, és molt fàcil pensar en qualsevol cosa després de llegir un llibre de Kafka, o de qui sigui. Per tant, no hem d’arribar fàcilment a atribuir a la intenció de l’autor les nostres pròpies conclusions.

I és que l’ésser humà és una bestiola perfectament capaç de menjar-se un gelat tan tranquil després de llegir a Kafka. No ens en podem refiar fàcilment d’una bestiola com aquesta. Crec que Kafka opinaria com jo en aquest punt, però no ho puc assegurar.

Ara fa temps que no llegeixo Kafka, però vaig tenir una època de lectura molt kafkiana. Gràcies al Missatger per fer-me pensar que encara no he llegit “Amèrica”, però “El castell”, sí. El meu favorit és el clàssic “La metamorfosi”, i també “Carta al pare”. I per cert, Missatger, que jo opino que Kafka era un metafísic. M’hi has fet pensar, i no ha estat per mi aquesta una conclusió fàcil, contra el que fàcilment es podia pensar...

I ara me’n vaig a menjar un gelat i us deixo amb dues cançonetes que fàcilment se us poden enganxar al cervell; dues cançons que podrien ser fàcilment la cançó kafkiana d’algun remot estiu...

Horòscop del dia

2011-07-23T00:11:00.000+02:00

Àries: L’amor de la seva vida el pot estar esperant just a la cantonada. Però si està esperant just a la cantonada, de seguida li diu: “Vine cap aquí, guapo!” i, de sobte, apareix un mosso d’esquadra, desconfiï. Si qui apareix és de signe balança, també, desconfiï. Si ja té parella, sobretot procuri que no llegeixi aquest horòscop (sobretot si és de signe balança).

Taure: Avui, procuri no moure’s de casa en tot el dia. Si li cau la casa a sobre és que de vegades no s’hi pot fer res contra el destí que marquen els astres.

Bessons: S’ha de comprar una nevera nova avui mateix. Faci'm cas i corri a comprar-se una nevera.

Cranc: Tots els astres es posicionen al seu favor. Si malgrat tot avui no se’n surt, deixi de llegir horòscops i comenci a planejar la possibilitat d’emigrar a un altre planeta. No, millor a una altra galàxia.

Lleó: El sol entra avui en el seu signe, si va a la platja, sobretot no es descuidi de fer servir crema protectora. I si casualment avui fa 41 anys, li pot donar per fer-se astròleg per un dia, però no es preocupi, demà ja se li haurà passat.

Verge: Pot patir desitjos sobtats de fer coses absurdes, com ara comprar-se una nevera nova quan la que té ara funciona perfectament. Sobretot no faci cas, i no es compri cap nevera si no la necessita realment.

Balança: No he sabut interpretar el que diuen els astres sobre el seu signe pel dia d’avui. Si nota que la gent desconfia obertament de vostè durant aquesta jornada, no s’ho prengui malament: no és vostè, són els astres. Ho pot comentar així mateix a la gent, perquè desconfiïn menys.

Escorpí: Avui pot tenir tendència a pensar i filosofar més del compte. Si vostè és dels que pensen que filosofar no serveix per res, prengui-s’ho amb filosofia.

Sagitari: Decididament avui no s’ha de comprar cap nevera, ni tan sols en el cas que se li hagi espatllat. Cas de conviure amb algú del signe de bessons, recomano obertament partir peres.

Capricorn: Avui pot patir problemes de salut, diners, amor i metafísica. Però tranquil o tranquil·la, que tota la resta li anirà molt bé.

Aquari: Pot aparèixer, de nou, algú del seu passat a la seva vida, algú que ja creia oblidat. Culpa dels astres i, sobretot, d’haver-se apuntat al facebook, oi?

Peixos: Avui pot conèixer un àries i que aquest es pensi que vostè és l’amor de la seva vida. Si li passa, ha de preguntar-li si té parella i si creu en els horòscops. Si contesta que sí a la primera pregunta, vostè mateix o vostè mateixa; si contesta que sí a la segona pregunta, jo de vostè me n’allunyaria immediatament: és massa influenciable.

I per un dia especial per mi, una música sempre especial per mi, la d’un dels meus grups favorits “The Walkabouts”. Que els astres siguin propicis a tots els lectors i lectores del meu blog! (I al seu autor!)

De l'amor i altres bestieses

2011-07-13T16:24:00.000+02:00

TRIO SENSE TRIA

Estava enamorat intensament de dues persones, un home i una dona. Com que amb cap dels dos no tenia cap possibilitat no li calia triar, ni persona, ni opció sexual.

SOMNI I MALSON

L’home dels seus somnis acaba de conèixer la seva millor amiga en el seu malson.

BATEIG SECRET

El fill del capellà i la monja fou batejat en secret amb el nom de Jesús Maria.

GELOSIA INVERSA

—Estic pensant en deixar el meu marit... Em sembla que ja no és el que era quan ens vam casar... —diu una dona a la seva amiga.

—I això? —pregunta l’amiga.

—Fa mesos que no el sorprenc al llit amb una altra dona.

L’AVORRIMENT SEXUAL

—Hauríem de pensar en alguna cosa per tal de millorar la nostra vida sexual —li va dir la dona al seu marit.

(El que ella no sabia és que el seu marit feia temps que pensava en una cosa per tal de millorar la seva vida sexual. Concretament, pensava en la veïna del pis del costat.)

BREU EXPLICACIÓ FREUDIANA DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Sempre que el fals purità del Robespierre demanava a la seva amant que li fes un francès, aquesta deia que tenia mal de cap.

EVES I SERPS

La seva dona es diu Eva, igual que la seva sogra. Per distingir-les, ell anomena pitó a la primera, i víbora a la segona.

TARZAN I JANE

Quan la Jane va enxampar, un cop més, el Tarzan en situació una mica equívoca amb la Xita i li va voler demanar explicacions, aquest li va respondre el de sempre:

—Jo, Tarzan; tu, Jane. Ancagua, Xita!

La Jane, resignada, un cop més, ho va deixar córrer. Era del tot inútil tot interrogatori amb el Tarzan. Preguntés el que preguntés, el Tarzan sempre responia el mateix:

—Jo, Tarzan; tu, Jane. Ancagua, Xita!

(Al Tarzan, aquella suposada incompetència lingüística, sempre li havia proporcionat uns resultats excel·lents en la seva relació de parella.)

L’INCREÏBLE HOME-CUC

L’increïble Home-Cuc és un superantiheroi. El seu arxienemic és el bonàs del previsible Home-Llobarro.

BUCÒLIC SOMNÍFER

Dorm el ramat d’ovelles, sense comptar el pastor.

EL GAT QUE ES VA CONVERTIR EN HOME

El gat que es va convertir en home es va apuntar de seguida a alcohòlics anònims.

CAMELLS I DROMEDARIS

Els camells envegen els dromedaris, perquè els dromedaris només tenen un gep, i ells dos. Els dromedaris envegen els camells, perquè els camells tenen dos geps, i ells només un.

Finals

2011-07-12T16:25:00.003+02:00

22/12/12

La fi del món va arribar sense fer soroll, quan ja ningú no l’esperava.

MAI L’ENCERTAVA

Totes les decisions importants que prenia, al final, resultaven equivocades. Finalment, va decidir no prendre mai més cap decisió important. Va ser un error fatal.

L’HOME QUE SEMPRE VIVIA A L’ESTIU

Hi havia una vegada un home que sempre vivia a l’estiu, doncs emigrava sempre a terres més càlides amb cada canvi d’estació. Però sovint patia calfreds tot pensant que arribaria el dia en què viuria incomptables hiverns, i no podria fer res per evitar-ho.

EL LECTOR IMPACIENT

El lector impacient sempre comença les novel·les per la meitat, però mai no el decep el final.

DIETARI MORTAL

Havia portat un dietari gairebé tota la seva vida, escrivint-hi tots els esdeveniments més importants, dia rere dia, des que era un nen. Ja tenia una avançada edat, i cada cop menys coses interessants per anotar-hi. Aquella nit no se li acudia absolutament res per escriure-hi... Llavors, va pensar que seria una pena que l’esdeveniment final, i el més important de la seva vida després del naixement, no quedés reflectit en el seu dietari. Així que va anotar que moriria aquella mateixa nit per la seva mania d’anotar-ho tot. I després es va encarregar que així s’acomplís.

L’APOCALIPSI

El primer infectat que va morir a causa d’aquella estranya malaltia, que cap metge no aconseguia identificar, es lamentava que li hagués tocat precisament a ell. Haver conegut que la seva mort era deguda a l’aparició d’un nou virus que, en pocs anys, acabaria amb l’existència de tota la humanitat, segurament li hagués servit de consol.

L’ÚLTIMA VOLUNTAT

Al condemnat a mort li van preguntar, moments abans d’executar-lo, quina era la seva darrera voluntat. Al pobre home, que mai no havia tingut gaire de res a la vida, normalment aquella possibilitat de demanar el que volgués li hagués produït una gran il·lusió. Però, en aquella circumstància, no va saber pas que dir, i al final es va quedar sense demanar res. I va ser allò el que li va espatllar realment el dia...

L’HORA

—M’agradaria saber de quant temps disposo encara —va preguntar al metge, el malalt terminal.

—A mi també! —va respondre el metge—. De fet, ja fa estona que m’esperen per anar a sopar...

L’ATZAR

—Avui comença una nova vida per a mi! —va exclamar el guanyador de la loteria, just abans de patir l’infart.

EL CAVALLER DEL GRAAL

Quan finalment va trobar el Sant Graal, el cavaller el va guardar a les golfes del castell, amb tots els altres trastos vells, només destinats a ser contemplats amb una vaga melangia, alguna de les moltes tardes avorrides que l’esperaven.

MORIR D’ÈXIT

El suïcida vocacional va morir d’èxit.

FINAL

El dia que menys t’ho esperes comences escrivint una línia que no saps com acabar. I acabes confessant-ho per escrit com a millor final.

ACOMIADAR-SE DEL MÓN NO ÉS TAN FÀCIL

Abans de llançar-se del novè pis, va pensar que hauria d’escriure una nota per acomiadar-se del món. “La vida és una merda”, va escriure. De seguida va esborrar la frase per massa tòpica. “Ningú no m’estima”. Aquesta era ben certa, però massa patètica. “Vull morir”. Sense comentaris... Al cap d’uns quants intents fallits va escriure: “Res ja no em motiva”. En rellegir la frase se’n va adonar que, a banda de massa ensopida, era incerta. Hi havia una cosa que el motivava força hores d’ara. Era una tasca difícil en què hi podia esmerçar la resta de la seva vida: escriure.

Promeses

2011-07-10T23:26:00.001+02:00

És molt raonable poder pensar que el desconegut que, accidentalment, per exemple, al metro, s’asseu a la cadira del teu costat, no està, realment, al teu costat... Però, en realitat, qui s’asseu al nostre costat al metro enmig d’altres cadires buides a l’abast és que, com a mínim, inconscientment, li hem caigut bé (penseu-hi la propera vegada que us hi trobeu)... En canvi, molta gent es nega a pensar ni tan sols en la possibilitat que algú que normalment sempre està al seu costat, pot arribar el dia en què no estigui realment al seu costat. Però, en realitat, no pots comptar sempre, i en tot moment, ni amb tu mateix. De fet, les promeses més fàcils d’incomplir són, en primer lloc, les que et fas a tu mateix i, en segon lloc, a la persona més propera. Aquest és el món en què viu la humanitat, encara que ens costi d’admetre...

Potser viuríem en un món diferent, aquell dia, en què la majoria siguem capaços de prometre, amb plena sinceritat, al primer desconegut o desconeguda que s’assegui de manera accidental al nostre costat, per exemple, al metro, i ens caigui bé, alguna cosa semblant a aquesta: “A partir d’aquest moment, pots comptar amb mi. Sempre estaré al teu costat, passi el que passi, en tot moment.” I sempre que, llavors, aquell desconegut o desconeguda, no fugi esperitat o esperitada a la propera estació, com és normal i plenament raonable, és clar...

Mule Variations

2011-07-03T18:42:00.000+02:00

Em ve de gust realitzar un homenatge al disc "Mule Variations" de Tom Waits. La portada d'aquest disc em serveix d’imatge al perfil del blog des dels inicis, i és que mai tinc ganes de canviar-la. La combinaré amb altres fotos del disc, el concepte visual del qual em sembla insuperable i em continua fascinant completament. Recordem-ne els autors, perquè s’ho mereixen:

Art Direction: Kristin Vanderlip

Design: Christie Rixford at Supernatural Design

Album Photography: Matt Mahurin

Musicalment el disc, tot i que una mica irregular, en conjunt també està molt i molt bé. Potser aquest disc de l’any 1999 és el que millor aglutina les dues cares de Waits, la més “normal” i la més experimental i personal, tot i que per mi en Tom potser encara té altres discos millors globalment, com per exemple “Small Change”, representant la primera etapa, o “Bone Machine”, l’obra mestra de la segona. Les descripcions de les cançons només volen ser unes pinzellades impressionistes molt personals, una mena de variacions de les variacions de la mula.

Big In Japan: Un rock and roll clàssic. Clàssic pels japonesos del segle XXIII, és clar... Per començar el disc amb marxa, empenta i bogeria genuïnament Waits. M’encanta!

Lowside Of The Road: Aquesta cançó és d’aquelles que ens transporten per carreteres musicals properes al blues, però on es pot escoltar el zumzeig de les mosques i per les que, en realitat, només circula aquest senyor.

Hold On: La cançó potser més “per tots els públics” del disc, però a mi personalment no m’acaba d’abraçar. De vegades sóc més raret que el propi Tom Waits...

Get Behind The Mule: Tampoc era de les meves favorites, i segueix sense ser-ho. Però ara la mula sí que m’arrossega al seu territori hipnòtic quan l’escolto. Hi ha cançons que no són pel plaer, sinó per posar-te darrera la mula i llaurar la terra amb ella i amb en Tom, com ha de ser...

House Where Nobody Lives: Una cançó trista sobre cases buides, molt d’actualitat, trobo... Tanta gent sense casa, alguna gent amb més d’una casa, molt poca gent amb moltes cases, tanta gent a qui fan fora de casa, tants pisos buits... L’important de les cases són les persones que hi viuen, no la casa en ella mateixa, que només són parets buides, sense gent a dins: això em recorda a mi aquesta cançó.

Cold Water: La típica cançó de vagabunds borratxos que es desvetllen amb l’aigua de pluja de Tom Waits. “Rain Dogs”, again. Naturalment, gràcies a Waits, sona a genuina cançó de vagabunds borratxos que es desvetllen amb l’aigua de pluja.

Pony: La tendresa infantil, en el bon, rar i country, sentit de l’expressió.

What’s He Building?: Aquesta és qualsevol cosa menys una cançó, però potser és l’oda definitiva als veïnatges inquietants. Com passa de vegades en les coses inquietants, resulta més inquietant l’observador, que l’observat.

Black Market Baby: Misteri al mercat negre, baby... No acabo de desentranyar els seus secrets.

Eyeball Kid: La cançó marciana que dóna nom al blog més complet i actualitzat que es fa sobre Tom Waits, “The Eyeball Kid”. Jo crec que el mateix Tom Waits el consulta de tant en tant per saber què està fent en aquells moments. El porta un simpàtic belga, Henk Tack, aficionat a la música, seguidor del Barça, i que de tant en tant també organitza concursos i regala coses relacionades amb el nostre home. Jo en vaig guanyar un, una vegada, i gràcies a ell, doncs, tinc per casa una col·lecció preciosa de postals de Tom Waits. D’on treu tanta informació i tan puntualment aquest noi, és tot un misteri, que convida a la rumorologia.

Picture In A Frame: Una petita delícia per enamorats.

Chocolate Jesus: Una altra cançó de vagabunds, pels qui Jesus, el redemptor, pot ser un whisky o una xocolatina. Tendresa inquietant, superlativament espiritual i surrealista. Una típica troballa “made in Waits”.

Georgia Lee: Quina història tan trista la d’aquesta nena! On era Déu?, es pregunta Waits. Bona pregunta per una cançó amarada de tristesa i compassió. Ai, el cor d’en bo d’en Tom és tan gran que no li cap al pit!

Filipino Box Spring Hog: Una cacofonia armònica de sons experimentals típica de la segona etapa de Waits. Opino personalment que en té de molt més estimulants, tot i que Tom l’interpreta amb convicció contagiosa, i l’harmònica de Charlie Musselwhite sempre ajuda. Soroll d’osssos (humans, diran les males llengües, perquè en bo d'en Tom també té el seu cantó fosc, naturalment).

Take It With Me: En realitat penso que, a l’inrevès del que diu aquesta cançó, no ens emportarem res de res quan ens morim. Però cas que això fos possible, valdria la pena endur-se aquesta cançó. La meva favorita del disc i una de les meves preferides de tota la discografia de Tom Waits. Una delícia absoluta i total.

Come On Up To The House: Un gospel made in Waits/Brennan. Una altra de les millors cançons del disc. Perfecte per finalitzar l’audició de les variacions de la mula amb sabor a glòria, i també, si m’ho permeteu, a metafísica quotidiana.

Fent números

2011-07-01T00:12:00.002+02:00

El número 1 no ha començat mai res, és autosuficient. El número 2 és el número més solitari de tots els números que es fan i es desfan, pregunteu-li a qualsevol parella. El 3 no ha estat mai multitud. Quatre gats sí que són molts gats, i també un famós local barceloní. La cinquena copa és la dolenta. 6, 12 va ser la mitjana de la meves notes de batxillerat, tot per culpa de les mates i la física obligatòries de primer. El 7 és el número favorit de massa gent com per tenir gaire interès per mi. El 8 sempre ha estat el meu número, però com que continua sense tocar-me la loteria estic considerant seriosament passar-me al 9. Posar zeros a la dreta no serveix per res, els zeros a l’esquerra del món continuaran pringant igualment...

No me’n refio gaire dels números. Sempre em sembla que em volen enganyar. Talment com les paraules; però amb aquestes, afortunadament, una més una, mai no és igual a 2.

I ara no sé perquè però m’ha donat per escoltar “Genesis”. La de Phil Collins al capdavant, amb algunes cançons tan comercials com inoblidables, lamentablement interrompudes de tant en tant als concerts per interminables solos de bateria i avorrides parts instrumentals... Aquest vídeo de “Land Of Confusion” em recorda a quan estudiava batxillerat, i si mai em toca la loteria em compraré una “Home By The Sea”.

Plató i cia

2011-06-30T00:44:00.000+02:00

De vegades tinc la sensació de parlar sol. I no especialment quan parlo amb mi mateix. Sobretot és quan parlo amb gent que no entèn el català, com ara, els cambrers xinesos. Tot i les meves conviccions catalanistes, de vegades em canvio al castellà; però això, sovint, tampoc no resol el problema. Seriosament, o deixo d’anar de bars, o estic considerant de començar a aprendre el mandarí. A més, tots tenim clar, suposo, quin serà l’idioma del futur... Ja s’hi poden anar posant fulles altres llengues colonialistes, com ara el castellà i l’anglès. Que és molt difícil aprendre el xinès? Ja ens ho explicaran els vostres nets...

Últimament, parlo sol amb una cambrera xinesa. Sí, el meu amor platònic número... he perdut el compte. Ella treballa al bar “Casa Mar” del carrer Còrsega, al meu barri. És una noia realment preciosa, molt alta, prima, amb un cabell morè llis i llarguíssim que li arriba fins a la cintura. Seriosa, tot i que de tracte cordial, sempre sembla una mica distant i misteriosa, però no per timidesa. Suposo que és la reacció natural en certes dones que se saben especialment atractives i que han de tractar continuament amb molts homes.

Ella tampoc no entèn bé el català, però sap dir “adéu” quan me’n vaig, amb gran educació, cordialitat, i amb una pronunciació impecable. I, això, ja és molt... De fet, és més del que pots esperar en la majoria de relacions amb altres persones, encara que no vinguin de l’altra punta del món.