Els iniciats

Fa temps que els seguia la pista, i ha estat una tasca difícil. Els iniciats sembla que es distingeixen per no distingir-se aparentment en res de particular. Evidentment els agrada passar desapercebuts. Això, potser llevat d'algun petit gest, gairebé imperceptible... Per això mateix, cal estar molt a l'aguait, si en vols enxampar un, si vols provar d'unir-te a ells...

Per exemple, pots estar a un bar i notar que algú remena el seu cafè mentre et mira fixament, i després de remanar-lo, deixa estranyament la cullereta a l'altra banda de la taula.

També pots estar passejant pel carrer i notar que algú topa amb tu, sembla que expressament. (Primer de tot, però, vigila que no t'hagi volat la cartera.)

També pot ser que pugis al metro o a l'autobús, algú s'assegui just davant teu, i estigui llegint un llibre que tu mateix estàs llegint aquells dies.

Totes tres coses m'han passat recentment. En el primer cas em vaig asseure tímidament al davant de la dona del cafè i la cullereta, tenia molta por d'equivocar-me. Vam acabar parlant una estoneta de la seva afició pel macramé. Quan es va acomiadar, em va dir que no anava gaire bé de peles, i que si li podia pagar el cafè. Vaig accedir, encantat (tot i que la crisi és mútua).

Al cap d'uns dies d'aquest incident, un home gran va topar amb mi, em va semblar que expressament. Després de comprovar que la cartera continuava al seu lloc, vaig donar mitja volta i el vaig seguir fins a casa seva. Estranyament, em va convidar a entrar. Vam acabar sopant junts, i vam parlar de tot en general, i de res en particular. L'home tenia una bona biblioteca de llibres bàsicament antics. Abans d'acomiadar-nos, em va regalar un llibre d'aventures de ciència ficció, amb tocs de novel•la negre i de literatura eròtica, amb un punt d'humor i un cert existencialisme passat de moda de l'escola neosartriana postjunguiana, que es veu que resultava massa extremadament modern pel seu gust.

Van passar els dies i ja m'estava acabant de llegir aquell llibre -tot i que encara no sabia si m'agradava gaire o no-, quan vaig coincidir al metro amb una jove just al seient del davant, que estava llegint aquell mateix llibre que m'havia regalat l'ancià. Aquest cop, no vaig dubtar gens: ella era un d'ells. Vaig baixar a la mateixa estació que la jove i la vaig seguir fins a un bar. Mentre ella demanava una Coca-Cola light, jo vaig demanar un cafè, mentre la mirava fixament. Després de remenar el cafè, vaig deixar la cullereta a l'altra banda de la taula. Ella, llavors, es va asseure decidida al meu davant. Jo estava molt content i emocionat! Però, llavors, em va preguntar, molt fredament, què dimonis volia. Jo li vaig explicar, una mica tallat, que estava llegint el mateix llibre rarot que ella, l'hi vaig explicar com me l'havia regalat aquell ancià estrany després de convidar-me a sopar estranyament, i li vaig explicar també l'anècdota de la dona estranya del cafè, la cullereta i el macramé. Però ella no va semblar gaire impressionada. "M'estàs dient rara, potser? Doncs mira que tu, tros de freakie!", em va etzibar.

De seguida es va aixecar de la taula, va pagar la seva Coca-Cola light i va marxar del bar. Però jo no em vaig rendir tan fàcilment, i la vaig seguir pel carrer una bona estona fins al portal de casa seva. Lògicament esperava que em convidés a entrar, però, enlloc d'això, em va tancar la porta als nassos, no sense abans advertir-me que si no me n'anava immediatament avisaria a la policia, i recordar-me que era un freakie, a banda d'un obsés sexual i un pervertit llefiscós cara de cul.

Vaig marxar, molt decebut i ofès. Allò de "cara de cul" m'havia fet mal. No entenia què podia haver fallat quan tots els senyals eren tan clars. Llavors, vaig pensar en el vell del llibre i vaig anar a casa seva: necessitava veure'l i demanar-li explicacions. Quan vaig trucar a la porta em va obrir un adolescent. Em va dir que era el seu avi havia mort feia uns dies, i que qui era jo, i què volia. A dins hi havia més gent, suposo que altres familiars del difunt, que estaven ficant els llibres de la biblioteca en bosses d'escombraires. Jo vaig acabar excusant-me dient que m'havia equivocat de pis. Em van dir que si els podia fer un favor i baixar un parell de bosses, de passada.

Al cap de poc tornava a ser al meu bar habitual doncs necessitava urgentment una copa i, curiosament, allà estava la dona de la cullereta i el cafè, amb un altre cafè i una altra cullereta, remenant. Em vaig asseure ràpidament al seu davant. Ella em recordava, i em va tornar a parlar de macramé. Quan es va acomiadar, em va dir que no estava gaire bé de peles, i que si li podia pagar el cafè. Vaig accedir, aquest cop no gaire entusiasmat.

Però, quan em vaig quedar sol davant la cullereta i la tassa buida, em va semblar que havia après alguna cosa de tot allò, alguna cosa que segurament no podria explicar mai clarament a ningú. Finalment, doncs, potser ja era un d'ells, un iniciat? Doncs..., que bé..., no?

Nota: Aquest conte està escrit en clau perquè només els iniciats el puguin entendre plenament.