La tercera fase

Just quan acabava de fer les maletes es va trobar amb aquella carpeta arraconada en un calaix d’un armari. La va reconèixer de seguida: era la carpeta on guardava tots els dibuixos de la seva època escolar. La va obrir amb poca curiositat i gens de nostàlgia. Recordava perfectament què dibuixava quan era petit. Sempre dibuixava els seus pares i germà com extraterrestres, els seus companys d’escola com alienigenes, els professors com a éssers d’un altre planeta; fins i tot transformava el cotxe familiar en una nau espacial. A ell mateix era a l’únic a qui dibuixava com a un ésser terrícola, a tota la resta els dibuixava amb antenes i de color verd, o a bord de platets voladors. No havia sabut mai explicar pas perquè.

Ara feia temps que no hi pensava en extraterrestres. Feia temps que només pensava en anar a viure a Sevilla. I, finalment, havia arribat el gran dia: se n’anava a viure a Sevilla! Tenia uns diners estalviats després de vendre’s la casa que ara deixava i la seva empresa de recanvis d’automòbils, i a Sevilla volia dedicar-se a fer el taxi. També s’hauria de buscar habitatge, de moment residiria en un hotel. Ara que el Betis havia tornat a la Primera Divisió de futbol, i que precisament s’enfrontava al Sevilla en la primera jornada, li semblava el millor moment per fer el cop de cap.

Precisament n’estava fart que els seus amics, familiars i coneguts, gairebé tots del Barça, algun de l’Espanyol, no entenguessin la seva fanàtica afició de tota la vida  pel Betis. “Però si tu has nascut a Barcelona i ni tan sols no has estat mai a Sevilla...”. “Però si no tens cap parent ni remotament andalús, el més semblant és la teva exdona, que era japonesa...”. A Sevilla s’estalviaria totes aquelles consideracions tan pesades i estúpides. N’estava segur que aviat agafaria l’accent andalús, i mentre discutia apassionadament de futbol dins el taxi amb els passatgers sevillans, ningú no notaria que era català. Sempre havia tingut certa facilitat pels idiomes... Si allò del taxi no sortia bé, potser podria dedicar-se a donar classes de japonès a Sevilla (perquè el català sabia que no interessava pas gaire en general a les espanyes).

Certament, no hi havia estat mai a Sevilla, ni tan sols a Andalusia, ni tan sols s’havia molestat a llegir-se alguna guia de la ciutat. Ho havia fet expressament, perquè tot fos més sorprenent i apassionant, doncs, un llunyà dia en què era a Nagasaki fent turisme, havia decidit que algun dia se n’aniria a viure a Sevilla, i no volia que cap possible mala experiència li llevés la il·lusió. De fet, coneixia la Giralda, el flamenc, les sevillanes, el Rocío, el Betis, el Sevilla i poca cosa més... Estava ansiós per comprovar si els seguidors de l’altre gran equip de la ciutat, els sevillistes, eren tan impresentables de prop com ho semblaven de lluny. De fet havia fet un bon amic del Betis, d’origen andalús, que sempre li deia pestes inimaginables dels sevillistes.  Era l’únic que li sabia greu deixar enrera: aquell seu amic bètic de Barcelona. Però ell li havia promès que un cop estès instal·lat algun dia vindria a veure’l i anirien plegats al Benito Villamarín.

Va tancar la carpeta. No se l’enduria a Sevilla. Anava a començar una nova vida i, com més lleuger d’equipatge, millor. En un rampell que a ell li semblava simbòlic, la va agafar i la va fer volar amb totes les seves forces des de la seva terrassa de l’àtic, i es va amagar tot seguit a dins de casa, no fos cas que anés a parar al cap d’algú... Després de llançar la carpeta, es va sentir alliberat... Gairebé no s'ho podia creure... D’aquí un parell d’hores seria a l’avió rumb a Sevilla, per no tornar mai més a Barcelona, més que de visita! Aquest era el seu pla, com a mínim. A més, segur que a Sevilla podria trobar alguna altra japonesa amb qui refer la seva vida. Ja se sap que als japonesos els hi agrada molt les sevillanes i el flamenc. Excepte a la seva exdona, és clar, que era una sosa i una estúpida.

Amb les maletes a punt i mentre esperava l'arribada imminent dels nous propietaris del pis per fer-los entrega de les claus, i ja que els deixava la tele allà com a regal, va pensar que aprofitaria per mirar-la una mica. Donaven notícies, tot i que no era l'hora del telenotícies... La presentadora estava desencaixada, es veu que hi havia una última hora terrible... Un atac fulminant d’una força estranya i desconeguda vinguda des de l’aire acabava de fer desaparèixer completament l'estadi Sánchez Pizjuán del Sevilla. No n'havien quedat ni els fonaments. De moment s'havien suspès tots els vols dins el territori de l'estat espanyol i s'havia mobilitzat l'exèrcit.