Mule Variations

Em ve de gust realitzar un homenatge al disc "Mule Variations" de Tom Waits. La portada d'aquest disc em serveix d’imatge al perfil del blog des dels inicis, i és que mai tinc ganes de canviar-la. La combinaré amb altres fotos del disc, el concepte visual del qual em sembla insuperable i em continua fascinant completament. Recordem-ne els autors, perquè s’ho mereixen:

Art Direction: Kristin Vanderlip

Design: Christie Rixford at Supernatural Design

Album Photography: Matt Mahurin

Musicalment el disc, tot i que una mica irregular, en conjunt també està molt i molt bé. Potser aquest disc de l’any 1999 és el que millor aglutina les dues cares de Waits, la més “normal” i la més experimental i personal, tot i que per mi en Tom potser encara té altres discos millors globalment, com per exemple “Small Change”, representant la primera etapa, o “Bone Machine”, l’obra mestra de la segona. Les descripcions de les cançons només volen ser unes pinzellades impressionistes molt personals, una mena de variacions de les variacions de la mula.

Big In Japan: Un rock and roll clàssic. Clàssic pels japonesos del segle XXIII, és clar... Per començar el disc amb marxa, empenta i bogeria genuïnament Waits. M’encanta!

Lowside Of The Road: Aquesta cançó és d’aquelles que ens transporten per carreteres musicals properes al blues, però on es pot escoltar el zumzeig de les mosques i per les que, en realitat, només circula aquest senyor.

Hold On: La cançó potser més “per tots els públics” del disc, però a mi personalment no m’acaba d’abraçar. De vegades sóc més raret que el propi Tom Waits...

Get Behind The Mule: Tampoc era de les meves favorites, i segueix sense ser-ho. Però ara la mula sí que m’arrossega al seu territori hipnòtic quan l’escolto. Hi ha cançons que no són pel plaer, sinó per posar-te darrera la mula i llaurar la terra amb ella i amb en Tom, com ha de ser...

House Where Nobody Lives: Una cançó trista sobre cases buides, molt d’actualitat, trobo... Tanta gent sense casa, alguna gent amb més d’una casa, molt poca gent amb moltes cases, tanta gent a qui fan fora de casa, tants pisos buits... L’important de les cases són les persones que hi viuen, no la casa en ella mateixa, que només són parets buides, sense gent a dins: això em recorda a mi aquesta cançó.

Cold Water: La típica cançó de vagabunds borratxos que es desvetllen amb l’aigua de pluja de Tom Waits. “Rain Dogs”, again. Naturalment, gràcies a Waits, sona a genuina cançó de vagabunds borratxos que es desvetllen amb l’aigua de pluja.

Pony: La tendresa infantil, en el bon, rar i country, sentit de l’expressió.

What’s He Building?: Aquesta és qualsevol cosa menys una cançó, però potser és l’oda definitiva als veïnatges inquietants. Com passa de vegades en les coses inquietants, resulta més inquietant l’observador, que l’observat.

Black Market Baby: Misteri al mercat negre, baby... No acabo de desentranyar els seus secrets.

Eyeball Kid: La cançó marciana que dóna nom al blog més complet i actualitzat que es fa sobre Tom Waits, “The Eyeball Kid”. Jo crec que el mateix Tom Waits el consulta de tant en tant per saber què està fent en aquells moments. El porta un simpàtic belga, Henk Tack, aficionat a la música, seguidor del Barça, i que de tant en tant també organitza concursos i regala coses relacionades amb el nostre home. Jo en vaig guanyar un, una vegada, i gràcies a ell, doncs, tinc per casa una col·lecció preciosa de postals de Tom Waits. D’on treu tanta informació i tan puntualment aquest noi, és tot un misteri, que convida a la rumorologia.

Picture In A Frame: Una petita delícia per enamorats.

Chocolate Jesus: Una altra cançó de vagabunds, pels qui Jesus, el redemptor, pot ser un whisky o una xocolatina. Tendresa inquietant, superlativament espiritual i surrealista. Una típica troballa “made in Waits”.

Georgia Lee: Quina història tan trista la d’aquesta nena! On era Déu?, es pregunta Waits. Bona pregunta per una cançó amarada de tristesa i compassió. Ai, el cor d’en bo d’en Tom és tan gran que no li cap al pit!

Filipino Box Spring Hog: Una cacofonia armònica de sons experimentals típica de la segona etapa de Waits. Opino personalment que en té de molt més estimulants, tot i que Tom l’interpreta amb convicció contagiosa, i l’harmònica de Charlie Musselwhite sempre ajuda. Soroll d’osssos (humans, diran les males llengües, perquè en bo d'en Tom també té el seu cantó fosc, naturalment).

Take It With Me: En realitat penso que, a l’inrevès del que diu aquesta cançó, no ens emportarem res de res quan ens morim. Però cas que això fos possible, valdria la pena endur-se aquesta cançó. La meva favorita del disc i una de les meves preferides de tota la discografia de Tom Waits. Una delícia absoluta i total.

Come On Up To The House: Un gospel made in Waits/Brennan. Una altra de les millors cançons del disc. Perfecte per finalitzar l’audició de les variacions de la mula amb sabor a glòria, i també, si m’ho permeteu, a metafísica quotidiana.