De què parla la gent als ascensors amb els homes del temps?

La passada nit he tornat a tenir un dels meu malsons recurrents: sóc veí d’en Tomàs Molina i coincideixo amb ell a l’ascensor.

—Hola, mooolt bona nit! —em diu en Tomàs Molina, tot i que al meu somni és de dia.

I, després, se’m queda mirant amb aquell somriure i aquella mirada tan entranyables, que tots coneixem... I tan inquietants també, perquè no dir-ho... Jo no dic res. El problema és que no sé de què parlar amb ell a l’ascensor. Personalment trobo que intentar parlar del temps amb un home del temps a l’ascensor seria una incorrecció imperdonable. Seria com fer-li fer hores extres i, a més, gratuïtes. Però, llavors, de què parla la gent als ascensors amb els homes del temps? Si ell almenys encetes la conversa, jo li seguiria la corrent... Però ell no diu mai res al meu malson, només somriu i em mira, com dient: “El famós soc jo, comença tu, home, dient-me que avui m’has vist per la tele o alguna cosa així...” Inevitable, pensar en el Polònia, que és quan jo el veig per la tele, doncs la meva predicció ben fiable del temps és treure el cap per la finestra cada matí quan em llevo. Llavors, tinc temptacions de parlar-li de la seva imitació, i del Mini-Molina i el Mega-Molina, però això encara podria resultar de més mala educació que parlar-li del temps: és conegut que no li fa gaire gràcia que l’imitin. O sigui que em limito a girar el cap, no dir res, i a resar, perquè l’ascensor arribi el més aviat possible al seu destí. La passada nit, però, el molt cabró, s’ha aturat. (El cabró de l’ascensor, no d’en Molina, és clar...) Jo tancat sense poder sortir a l’ascensor amb en Tomàs Molina! No em puc imaginar una situació més terrorífica pel meu subconscient! Afortunadament, de seguida m’he despertat, suat i amb el cor a mil per hora. M’he llevat i m’he fet un got de llet ben calenta per relaxar-me abans de tornar-me’n a dormir. I he notat que feia força frescota aquesta nit.

De totes maneres, crec saber identificar l’origen d’aquest malson recurrent. I és que un cop em vaig trobar efectivament amb en Tomàs Molina, concretament, a l’editorial “Proa”, on jo havia anat a fer una gestió relacionada amb la publicació del meu primer i, de moment, últim llibre, l'obra de teatre que vaig titular “Rituals”. No recordo exactament com va anar tot amb precisió (tal vegada hauria de recórrer a la hipnosi per fer-ho), però em sembla que vaig coincidir aquell dia amb ell en dues ocasions: una a l’entrada, a l’ascensor i l’altra a la sortida, en un passadís. Crec que el primer cop que me’l vaig trobar me’l vaig quedar mirant uns segons una mica estil “Mira, en Tomàs Molina...”, i crec que en ambdues ocasions, com a mínim, segur que en una d’elles, ell em va saludar amb un “Hola”, tot i que no ens coneixiem de res. Sóc tímid, però no tant com per no poder dir un senzill “Hola” a un desconegut-conegut, i intento ser educat amb tothom que no ha fet res per merèixer el contrari. Però vaig ser incapaç d’articular aquest senzill “Hola” com a resposta. Senzillament, vaig girar el cap i el vaig ignorar amb cara d’antipàtic. Avui dia encara no sé perquè em vaig comportar d’aquesta manera. Tal vegada em va sorprendre trobar-me en Molina, i que ell em saludes, tal vegada feia mal temps o estava de mala lluna aquell dia, no ho sé... En tot cas sé que em vaig comportar com un desconsiderat... I em sap greu... De debò...

Tomàs Molina, segurament mai no ho llegiràs això, però necessito realitzar l’exorcisme ni que sigui a nivell simbòlic, des d’aquest el meu bloc et vull dir: “Hola”. I, ara, allunyat dels meus somnis, sisplau!

Moltes gràcies, i moooolt bona nit!